El Teix del consell obert de Bermiego

Article d’autoria desconeguda publicat a Iberia Mágica el 9 de gener de 2014. Sobre el teix de Bermiego (Quirós, Astúries), arbre al peu del qual se celebraven «conceyus abiertus» veïnals, on es prenien decisions sobre els béns comunals de la comunitat.

Texu

Avui volem tornar a donar fe de la sacralitat i la gran importància que té per a la vida l’arbre. Molts d’ells van ser venerats des de temps ben antics. Així, tenim constància del culte a determinats arbres a la Península des de temps prerromans, principalment, que se sàpiga, entre les ètnies cèltiques, culte que va arribar fins la pròpia Edat Mitjana i fins els nostres dies en forma de festivitats com «els maigs» i altres. Entre els arbres, molts d’ells van ser sagrats, com per exemple el roure, arbre que segons es deia era sagrat a la primavera i l’estiu, doncs és de fulla caduca, i el grèvol a la tardor i l’hivern, doncs la seva fulla és perenne. L’alzina també ostentava una important sacralitat en la seva zona d’expansió natural, entre vettons, lusitans, etc., però l’arbre protagonista d’avui és el teix. Aquest bloc és un lloc que col·lecciona enclaus ancestrals i avui, a mode il·lustratiu, ens apropem a Bermiego, població pertinent al conceyu de Quirós (Astúries). Allà es va celebrar durant segles el consell obert –conceyu abiertu– de Bermiego sota un teix centenari que il·lustrem amb la següent fotografia.

El teix era el testimoni de tot el que es discutia i tota paraula donada sota seu era llei. No existien papers, ni firmes, ni contractes, existia la paraula i l’ésser sagrat que la qustodiava: l’arbre. Sota ell se celebrava la més perfecta manifestació de democràcia que ha existit a la Península Ibèrica des de, segurament, temps prerromans, en els quals algunes ètnies, de ben segur, també celebrarien les seves assemblees sota arbres sagrats, encara que sobre això no ha quedat cap documentació que ho acrediti, però és molt probable que aquestes assemblees de veritable democràcia directa, conegudes com consells oberts, provinguin d’aquelles altres de temps llunyans.

Des d’aquí, una vegada més, volem cridar als quatre vents que la democràcia no ve de la Revolució Francesa, ni de les revolucions liberals o constitucionals que la van seguir, ni d’aquella societat grega amb la major part de la seva població ostentant la condició esclava, ni molt menys de l’antiga república romana, sinó que l’hem de trobar i l’hem tingut fins fa no molt temps a través d’aquestes assemblees veïnals totalment horitzontals, quedant encara alguna empremta d’això en alguns municipis de menys de cent habitants, encara que d’una forma ja molt desnaturalitzada i sota control i la vigilància de la llei estatal. El Teix de Bermiego és un dels testimonis encara vius d’això. Des d’aquí el nostre humil homenatge.

En la tradició de la Bretanya francesa només s’havia de plantar un teix a cada cementiri, doncs es deia «aquest arbre planta una arrela a la boca de cada cadàver» i com a continuació d’aquesta creença a Gran Bretanya la tradició assegurava que els teixos dels cementiris xiuxiuegen i revelen al vent els secrets no dits en vida de tots aquells que reposen als seus peus. És fàcil comprendre la importància d’un arbre que en un poble determinat ha reunit en si tots els parents, veïns i ancestres durant generacions, per resumir-los en un sol ésser perenne i ple de sàvia i vida, gairebé perpetu als ulls dels homes, d’aquí la veneració i els tabús que a vegades prohibien sota severes penes o malediccions implícites, arrancar tan sols una branqueta de l’arbre sagrat.

S’entén també que es busqués la seva ombra i inspiració i s’establissin veritables dinasties d’arbres regents, als peus dels quals es decidien i s’organitzava la vida i els paisatges. Així, les assemblees de veïns adoptaven en aquest nucli sagrat, veritable cervell de la comarca circumdant, totes les decisions pertinents a l’ús de les pastures, la neteja dels camins i els monts i la plantació dels boscos que es regulaven mitjançant lleis i ordenances aprovades al peu dels mateixos arbres. I les ordenances obligaven a acudir en dies determinats amb tres, sis o dotze planters d’arbres per repoblar els monts. Aquesta obligació afectava tots els veïns, inclús els senyors cures, resen textualment algunes d’aquestes velles ordenances.

S’entenia que la creació dels boscos era responsabilitat de tots. No insistirem molt més, malgrat la seva importància, sobre aquests santuaris de l’arbre, només afegirem que aquesta cultura va ser tan important i va estar tan estesa fins fa uns pocs anys que resulta molt sorprenent comprovar la ignorància i l’oblit en què han caigut avui aquests centres i les seves funcions.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *