Privatització de la terra a Europa, generació d’escassetat i separació entre producció i reproducció

Fragment de Calibán y la bruja. Mujer, cuerpo y acumulación originaria, obra de Silvia Federici, professora i activista feminista, editada en castellà per Traficantes de Sueños (2010). Sobre les conseqüències per al poble, i per a les dones en particular, dels tancaments de terres comunals a Europa en els inicis del capitalisme. El llibre queda afegit a la Biblioteca.

Caliban-620x345

Des del començament del capitalisme, la guerra i la privatització de la terra van empobrir la classe treballadora. Aquest va ser un fenomen internacional. A mitjans del segle XVI, els comerciants europeus havien expropiat bona part de la terra de les illes Canàries i l’havien transformat en plantacions de canya de sucre. El procés més gran de privatització i tancament de terres va tenir lloc al continent americà, on a començaments del segle XVII els espanyols s’havien apropiat d’un terç de les terres comunals indígenes sota el sistema de l’encomana. La caça d’esclaus a Àfrica va tenir com a conseqüència la pèrdua de terres perquè va privar moltes comunitats dels seus millors joves.

A Europa, a finals del segle XV, coincidint amb l’expansió colonial, va començar la privatització de la terra que es va implementar de diferents maneres: expulsió dels inquilins, augment de les rendes i increment dels impostos per part de l’Estat, el que va causa l’endeutament i la venda de terres. Defineixo tots aquests processos com a expropiació de terres perquè, inclús en els casos en què no es va utilitzar la violència, la pèrdua de terres va ocórrer contra la voluntat d’un individu o d’una comunitat i va debilitar la seva capacitat de subsistència. Aquí s’han de mencionar dues formes d’expropiació de la terra: la guerra –el caràcter de la qual va canviar en aquest període, utilitzada com a mitjà per transformar els acords territorials i econòmics– i la reforma religiosa.

acques Callot, Horrores de la Guerra (1633). Grabado. Los hombres ahorcados por las autoridades militares eran soldados que se habían convertido en ladrones. Los soldados licenciados supusieron una parte importante de los vagabundos y mendigos que poblaban los caminos de la Europa del siglo XVII.
Jacques Callot, «Horrors de la Guerra» (1633). Gravat. Els homes penjats per les autoritats militars eren soldats que s’havien convertit en lladres. Els soldats llicenciats van suposar una part important dels vagabunds i captaires que poblaven els camins de l’Europa del segle XVII.

Abans de 1494, el conflicte bèl·lic a Europa havia consistit principalment en guerres menors caracteritzades per campanyes breus i irregulars (Cunningham i Grell, 2000: 95). Amb freqüència es desenvolupaven durant l’estiu per donar temps als camperols, que formaven el gruix dels exèrcits, a sembrar els seus cultius; els exèrcits s’enfrontaven durant llargs períodes sense que hi hagués molta acció. Però el segle XVI les guerres es van fer més freqüents i va aparèixer un nou tipus de guerra, en part degut a la innovació tecnològica, però fonamentalment perquè els Estats europeus van començar a recórrer a la conquesta territorial per resoldre les seves crisis econòmiques, finançats per rics prestataris. Les campanyes militars es van fer més llargues. Els exèrcits van créixer deu vegades de mida, convertint-se en exèrcits permanents i professionals1. Es van contractar mercenaris que no tenien cap vincle amb la població; i l’objectiu de la guerra va començar a ser l’eliminació de l’enemic, de manera que la guerra deixava pas a viles abandonades, camps coberts de cadàvers, fam i epidèmies, com a «Els Quatre Genets de l’Apocalipsi» (1498) d’Alberto Durerero2. Aquest fenomen, l’impacte traumàtic del qual sobre la població va quedar reflectit en nombroses representacions artístiques, va canviar el paisatge agrari d’Europa.

Mattheus Merian, «Els Quatre Genets de l'Apocalipsi» (1630).
Mattheus Merian, «Els Quatre Genets de l’Apocalipsi» (1630).

Molts contractes de tinença també es van anul·lar quan les terres de l’Església van ser confiscades durant la Reforma, que va començar amb una gran apropiació de terres per part de la classe alta. A França, el desig comú de les terres de l’Església va unir en un principi les classes baixes i altes en el moviment protestant, però quan la terra va ser subhastada, a partir de 1563, els artesans i jornalers, que havien exigit l’expropiació a l’Església «amb una passió nascuda de l’amargor i l’esperança», i que s’havien mobilitzat sota la promesa que ells també rebrien la seva part, van veure traïdes les seves expectatives (Le Roy Ladurie, 1974: 173-76). També van ser enganyats els pagesos, que s’havien fet protestants per desfer-se dels delmes. Quan van estar preparats per defensar els seus drets, declarant que «l’Evangeli promet terra, llibertat i drets», van ser salvatgement atacats com a impulsors de la sedició (ibidem: 192)3. A Anglaterra molta terra també va canviar de mans en nom de la reforma religiosa. W. G. Hoskin l’ha descrit com «la transferència més gran de terres a la història anglesa des de la conquesta normada» o, més succintament, com «el gran saqueig»4. A Anglaterra, no obstant això, la privatització es va aconseguir fonamentalment a través de «tancaments» (enclousurements), un fenomen que s’ha associat fins tal punt amb l’expropiació dels treballadors de la seva «riquesa comuna» que, en el nostre temps, és utilitzat pels militants anticapitalistes com a significant dels atacs sobre els drets socials5.

En el segle XVI, «tancament» era un terme tècnic que indicava el conjunt d’estratègies que utilitzaven els lords i els pagesos rics anglesos per eliminar la propietat comunal de la terra i expandir les seves propietats6. Es refereix, sobretot, a l’abolició del sistema de camp obert un acord mitjançant el qual els vilatans posseïen parcel·les de terra no adjacents en un camp sense tanques. El tancat incloïa també el tancament de les terres comunes i la demolició de les cabanyes d’aquells qui no tenien terra, però podien sobreviure gràcies als seus drets consuetudinaris7. També es van tancar grans extensions de terra per crear reserves de cérvols, mentre viles senceres eren tirades a terra per cobrir-les de pastura.

Festa tural. Tots els festivals, jocs i trobades de la comunitat pagesa tenien lloc als camps comuns. Daniel Hopfer. Segle VXI.
Festa rural. Tots els festivals, jocs i trobades de la comunitat pagesa tenien lloc als camps comuns. Daniel Hopfer, segle VXI.

Encara que els tancaments van continuar fins al segle XVIII (Nelson, 1993), inclús abans de la Reforma més de dues mil comunitats rurals van ser destruïdes d’aquesta manera (Fryde, 1996: 185). L’extinció dels pobles rurals va ser tan severa que la Corona va ordenar una investigació el 1518 i una altra el 1548. Però malgrat el nomenament de comissions reials, poc es va fer per aturar aquesta tendència. Va començar aleshores una lluita intensa, els punts àlgids de la qual van ser nombrosos aixecaments, acompanyats d’un llarg debat sobre els beneficis i els desavantatges de la privatització de la terra; un debat que continua fins al dia d’avui, revitalitzat per l’escomesa del Banc Mundial contra els últims béns comuns del planeta.

Dit breument, l’argument ofert pels «modernitzadors», de totes les posicions polítiques, és que els tancaments van estimular l’eficiència agrícola i que els desplaçaments conseqüents es van compensar amb un creixement significatiu de la producció agrícola. S’afirma que la terra estava esgotada i que, si s’hagués mantingut en mans dels pobres, hauria deixat de produir (anticipant la «tragèdia dels comuns» de Garret Hardin8), mentre que la seva adquisició per part dels rics va permetre que descansés. Juntament amb la innovació agrícola, continua el raonament, els tancaments van fer la terra més productiva, fet que va comportar l’expansió del proveïment d’aliments. Des d’aquest punt de vista, qualsevol exaltació dels mèrits de la tinença comunal de la terra és descartada com una «nostàlgia pel passat», assumint que les formes comunals agràries són retrògrades i ineficients i que aquells que les defensen són culpables d’una estima desmesurada de la tradició9.

No obstant això, aquests arguments no se sostenen. La privatització de la terra i la comercialització de l’agricultura no van fer créixer la quantitat d’aliments disponibles per a la gent comuna, encara que va augmentar la disponibilitat d’aliments per al mercat i l’exportació. Per als treballadors això va ser l’inici de dos segles de fam, de la mateixa manera que avui, fins i tot a les zones més fèrtils d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, la mala alimentació és endèmica degut a la destrucció de la tinença comunal de la terra i la política d’«exportació o mort» imposada pels programes d’ajust estructural del Banc Mundial. Tampoc la introducció a Anglaterra de noves tècniques agrícoles va compensar aquesta pèrdua. Al contrari, el desenvolupament del capitalisme agrari «va funcionar en perfecta harmonia» amb l’empobriment de la població rural (Lis i Soly, 1979: 102). Un testimoni de la misèria produïda per la privatització de la terra és el fet que, un segle després del sorgiment del capitalisme agrari, seixanta ciutats europees van instituir alguna forma d’assistència social o es van moure en aquesta direcció, a l’hora que la indigència es convertia en un problema internacional (ibidem: 87). El creixement de la població pot haver-hi contribuït; però la seva importància s’ha exagerat i ha de ser contextualitzada en el temps. En els últims anys del segle XVI gairebé a tota Europa la població s’havia estancat o disminuïa, però en aquesta ocasió els treballadors no obtenien cap benefici.

També hi ha errors en relació a l’efectivitat del sistema d’agricultura de camp obert. Els historiadors neoliberals l’han descrit com un malbaratament, però inclús un partidari de la privatització de la terra com Jean De Vries reconeix que l’ús comunal dels camps agrícoles tenia molts avantatges. Protegia els pagesos del fracàs de la collita, gràcies a la quantitat de parcel·les a les quals una família tenia accés; també permetia una planificació del treball gestionable (ja que cada parcel·la requeria atenció en diferents moments); i promovia una forma de vida democràtica, construïda sobre la base de l’autogovern i l’autosuficiència, ja que totes les decisions –quan plantar o collir, quan drenar els pantans, quants animals es permetien als comuns– eren preses per tots els pagesos en assemblea10.

Les mateixes consideracions s’apliquen als «camps comuns». Menyspreats a la literatura del segle XVI com una font de ganduleria i desordre, els camps comuns eren fonamentals per a la reproducció de molts petits grangers o llauradors que sobrevivien només perquè tenien accés a prats on podien tenir vaques, boscos on recollien llenya, maduixes silvestres i herbes, pedreres de minerals, llacunes on pescar o espais oberts on reunir-se. A més de trobades, presa col·lectiva de decisions i de cooperació en el treball, els camps comuns eren la base material sobre la qual podia créixer la solidaritat i la sociabilitat pagesa. Tots els festivals, jocs i reunions de la comunitat pagesa es realitzaven als camps comuns11. La funció social dels camps comuns era especialment important per a les dones, que al tenir menys drets sobre la terra i menys poder social eren més dependents d’aquests per a la seva subsistència, autonomia i sociabilitat. Parafrasejant l’afirmació d’Alice Clark sobre la importància dels mercats per a les dones a l’Europa precapitalista, es pot dir que els camps comuns també van ser per a elles el centre de la vida social, el lloc on es reunien, intercanviaven notícies, rebien consells i on es podien formar un punt de vista propi, autònom de la perspectiva masculina, sobre la marxa comunal (Clark, 1968: 51).

Aquesta trama de relacions de cooperació, a les quals R. D. Tawney s’ha referit com el «comunisme primitiu» de la vila feudal, es va ensorrar quan el sistema de camp obert va ser abolit i les terres comunals van ser tancades (Tawney, 1967). La cooperació va desaparèixer quan la terra va ser privatitzada i els contractes de treball individuals van substituir els contractes col·lectius; però no només això, les diferències econòmiques entre la població rural es van aprofundir a mesura que va augmentar la quantitat d’ocupants il·legals que no tenien més que un llit i una vaca i als qui no els quedava més opció que anar «genoll doblegat i gorra en mà» a implorar treball (Seccombe, 1992). La cohesió social es va començar a descompondre12; les famílies es van desintegrar, els joves van deixar la vila per unir-se a la creixent quantitat de vagabunds o treballadors itinerants –que aviat es convertirien en el problema social de l’època– mentre els vells eren abandonats a apanyar-se pel seu propi compte. Això va perjudicar particularment les dones més velles que, al no comptar ja amb el suport dels seus fills, van caure a les files dels pobres o van sobreviure del préstec, o del furt, retardant-se en els pagaments. El resultat va ser una pagesia polaritzada no només per desigualtats econòmiques cada vegada més profundes, sinó per un entramat d’odis i ressentiments que està ben documentat als escrits sobre la caça de bruixes. Aquests mostren que les baralles relacionades amb les peticions d’ajuda, l’entrada d’animals sense autorització a propietats alienes i les rendes impagades estaven al fons de moltes acusacions13.

Els tancaments també van debilitar la situació econòmica dels artesans. De la mateixa manera que les corporacions multinacionals s’aprofiten dels pagesos als qui el Banc Mundial ha expropiat les seves terres per construir «zones de lliure exportació», on les mercaderies són produïdes al menor cost; durant els segles XVI i XVII els comerciants capitalistes es van aprofitar de la mà d’obra barata que es trobava disponible a les àrees rurals per trencar el poder dels gremis urbans i destruir la independència dels artesans. Això va succeir especialment en la indústria tèxtil, reorganitzada com a indústria artesanal (cottage industry) sobre la base del «sistema domèstic» (putting-out system), antecedent de l’«economia informal» d’avui en dia, també construïda sobre el treball de les dones i els nens14. Però els treballadors tèxtils no eren els únics que van veure abaratit el seu treball. Quan van perdre l’accés a la terra, tots els treballadors es van submergir en una dependència desconeguda en època medieval, ja que la seva condició de sense terra va donar als patrons poder per reduir la seva paga i allargar el dia de treball. A les zones protestants això va succeir sota la forma de la reforma religiosa, que va duplicar l’any de treball eliminant els dies dels sants. No sorprèn que amb l’expropiació de la terra arribés un canvi d’actitud dels treballadors respecte al salari. Mentre a l’Edat Mitjana els salaris podien ser vistos com un instrument de llibertat (en contrast amb l’obligatorietat dels serveis laborals), tan aviat com es va acabar l’accés a la terra van començar a ser vistos com a instruments d’esclavització (Hill, 1975: 181 i sg.)15.

L’odi que els treballadors sentien pel treball assalariat era tal que Gerrard Winstanley, el líder dels «excavadors» (diggers), va declarar que, si un treballava per un salari, no hi havia diferència entre viure amb l’enemic o amb el seu propi germà. Això explica el creixement, després dels tancaments (utilitzant l’expressió en un sentit ampli per incloure-hi totes les formes de privatització de la terra), de la quantitat de vagabunds i homes «sense amo», que preferien sortir a vagar pels camins i arriscar-se a l’esclavitud o la mort –com prescrivia la legislació «sagnant» aprovada en contra seva– abans que treballar per un salari16. També explica l’esgotadora lluita que la pagesia va realitzar per defensar la seva terra, encara que fos petita, de l’expropiació.

A Anglaterra, les lluites contra el tancament dels camps van començar a finals del segle XV i van continuar durant els segles XVI i XVII, quan tirar a terra les tanques que formaven els tancats es va convertir en «la forma més important de protesta social» i en el símbol del conflicte de classes (Manning, 1988: 311). Els motins contra els tancats es transformaven freqüentment en aixecaments massius. El més notori va ser la rebel·lió de Kett, anomenada així pel seu líder, Robert Kett, que va tenir lloc a Norfolk el 1549. No va ser una petita escaramussa. En el seu apogeu, els rebels eren 16.000, comptaven amb artilleria, van derrotar un exèrcit del govern de 12.000 homes i inclús van prendre Norwich, que en aquell moment era la segona ciutat més gran d’Anglaterra17. També havien escrit un programa que, d’haver-se posat en pràctica, hauria controlat l’avanç del capitalisme agrari i eliminat tots els vestigis del poder feudal al país. Consistia en vint-i-nou demandes que Kett, un granger i adober, va presentar al «Lord Protector». La primera era que «a partir d’ara cap home tornarà a posar tancats». Altres articles exigien que les rendes es reduïssin als valors que havien tingut seixanta cinc anys abans, que «tots els posseïdors de títols poguessin gaudir dels beneficis de tots els camps comuns» i que «tots els homes esclavitzats fossin alliberats, doncs Déu va fer tothom lliure amb el seu preuat vessament de sang» (Fletcher, 1973: 142-44). Aquestes demandes van ser posades en pràctica. En tot Norfolk els murs que formaven els tancats van ser arrancats i els rebels només es van aturar quan va atacar un altre exèrcit del govern. Tres mil cinc-cents van ser assassinats a la massacre que va venir a continuació. Altres centenars van ser ferits. Kett i el seu germà William van ser penjats fora de les muralles de Norwich.

No obstant això, les lluites contra els tancats van continuar a l’epoca de Jacob I amb un notable augment de la presència de dones18. Durant el seu regnat, al voltant d’un 10% dels motins contra els tancats van incloure dones entre els rebels. Algunes protestes eren enterament femenines. El 1607, per exemple, trenta-set dones, liderades per una tal «Capitana Dorothy», van atacar els miners del carbó que treballaven on les dones deien que eren els camps comuns de la vila a Thorpe Moor (Yorkshire). Quaranta dones van anar a «tirar a terra reixes i tanques» d’un tancament a Waddingham (Lincolnshire) el 1608; i el 1609, en un feu de Dunchurch (Warwickshire) «quinze dones, incloses esposes, viudes, solteres, filles soles i servents es van reunir pel seu compte per desenterrar les tanques i tapar les rases» (ibidem: 97). Novament, a York, el maig de 1624, les dones van destruir un tancat i van anar per això a presó –es deia que «havien gaudit del tabac i la cervesa després de la seva gesta» (Fraser, 1984: 225-26). Més tard, el 1641, la multitud que va entrar a un pantà tancat a Buckden estava formada fonamentalment per dones ajudades per nois joves (ibidem). Aquests són només alguns exemples d’una confrontació en la qual les dones portant forques i dalles es van resistir al tancament de la terra o al drenatge de pantans quan el seu mode de vida estava amenaçat.

Aquesta forta presència femenina ha estat atribuïda a la creença que les dones estaven per sobre la llei, «cobertes» legalment pels seus marits. Inclús els homes, es diu, es vestien com a dones per arrancar les tanques. Però aquesta explicació no es pot portar gaire lluny, ja que el govern no va tardar a eliminar aquest privilegi i va començar a arrestar i empresonar les dones que participaven dels motins contra els tancats19. D’altra banda, no hem de pressuposar que les dones no tenien els seus propis interessos en la resistència a l’expropiació de la terra. Tot el contrari. Quan es va perdre la terra i es va acabar la vila, les dones van ser qui més van patir. Això es deu en part al fet que per a elles era molt més difícil convertir-se en vagabundes o treballadores migrants: una vida nòmada les exposava a la violència masculina, especialment en un moment en què la misogínia estava augmentant. Les dones també eren menys mòbils degut als embarassos i a la cura dels nens, un fet passat per alt pels investigadors que consideren que la fugida de la servitud (a través de la migració o altres formes de nomadisme) és la forma paradigmàtica de lluita. Les dones tampoc podien convertir-se en soldats a sou, malgrat que algunes es van unir als exèrcits com a cuineres, bugaderes, prostitutes i mullers20; però aquesta opció va desaparèixer també durant el segle XVII, a mesura que progressivament es reglamentaven els exèrcits i les multituds de dones que els seguien van ser expulsades dels camps de batalla (Kriedte, 1983: 55).

Hans Sebald Beham, «Dones i Truhans» (c. 1530). Aquesta imatge mostra el sèquit de dones que solia seguir els exèrcits, inclús fins el camp de batalla. Les dones, incloses mullers i prostitutes, es feien càrrec de la cura dels soldats. Vegeu la dona que porta posat un morrió.
Hans Sebald Beham, «Dones i Truhans» (c. 1530). Aquesta imatge mostra el sèquit de dones que solia seguir els exèrcits, inclús fins el camp de batalla. Les dones, incloses mullers i prostitutes, es feien càrrec de la cura dels soldats. Vegeu la dona que porta posat un morrió.

Les dones també es van veure perjudicades pels tancaments perquè tan aviat com es va privatitzar la terra i les relacions monetàries van començar a dominar la vida econòmica, van trobar majors dificultats que els homes per mantenir-se, així se les va confinar al treball reproductiu al mateix precís moment en què aquest treball s’estava veient absolutament devaluat. Com veurem, aquest fenomen, que ha acompanyat el canvi d’una economia de subsistència a una monetària en cada fase del desenvolupament capitalista es pot atribuir a diferents factors. Resulta evident, no obstant això, que la mercantilització de la vida econòmica va proporcionar les condicions materials perquè això succeís.

Amb la desaparició de l’economia de subsistència que havia predominat a l’Europa precapitalista, la unitat entre producció i reproducció que havia estat típica de totes les societats basades en la producció per a l’ús va arribar a la seva fi; aquestes activitats es van convertir en portadores d’altres relacions socials a l’hora que es feien sexualment diferenciades. En el nou règim monetari, només la producció per al mercat estava definida com a activitat creadora de valor, mentre que la reproducció del treballador va començar a considerar-se quelcom sense valor des del punt de vista econòmic, i inclús va deixar de considerar-se un treball. El treball reproductiu es va seguir pagant –encara que amb valors inferiors– quan era realitzat per als amos o fora de la llar. Però la importància econòmica de la reproducció de la mà d’obra duta a terme a la llar, i la seva funció en l’acumulació de capital, es van fer invisibles, confonent-se amb una vocació natural i designant-se «treball de dones». A més, es va excloure les dones de moltes ocupacions assalariades, i en el cas que treballessin per una paga, guanyaven una misèria en comparació amb el salari masculí mitjà.

Aquests canvis històrics –que van assolir el seu punt més àlgid durant el segle XIX amb la creació de la mestressa de casa a temps complet– van redefinir la posició de les dones en la societat i en relació als homes. La divisió sexual del treball que va aparèixer amb els canvis no només va lligar les dones al treball reproductiu, sinó que va augmentar la seva dependència respecte als homes, permetent a l’Estat i als patrons utilitzar el salari masculí com a instrument per governar el treball de les dones. D’aquesta manera, la separació entre la producció de mercaderies i la reproducció de la força de treball va fer també possible el desenvolupament d’un ús específicament capitalista del salari i dels mercats com a mitjans per a l’acumulació de treball no remunerat.

Encara més important, la separació entre producció i reproducció va crear una classe de dones proletàries que estaven tan desposseïdes com els homes, però a diferència dels seus companys masculins, en una societat que estava cada vegada més monetaritzada, no tenien accés als salaris, sent forçades així a la condició d’una pobresa crònica, la dependència econòmica i la invisibilitat com a treballadores. Com veiem, la devaluació i la feminització del treball reproductiu va ser un desastre també per als homes treballadors, doncs la devaluació del treball reproductiu inevitablement va devaluar el seu producte, la força de treball. No obstant això, no hi ha dubte que en la «transició del feudalisme al capitalisme» les dones van patir un procés excepcional de degradació social que va ser fonamental per a l’acumulació de capital i que aquesta s’ha mantingut així des d’aleshores.

Davant d’aquests fets, no es pot dir que la separació entre el treballador i la terra i l’adveniment d’una economia monetària fossin la culminació de la lluita que havien lliurat els serfs medievals per alliberar-se de la servitud. No van ser els treballadors –dones o homes– els qui van ser alliberats amb la privatització de la terra. El que es va «alliberar» va ser el capital, en la mateixa mesura que la terra era ara «lliure» per funcionar com a mitjà d’acumulació i explotació, i ja no com a mitjà de subsistència. Els alliberats van ser els terratinents, que ara podien carregar sobre els treballadors la major part del cost de la seva reproducció, donant-los-hi accés a alguns mitjans de subsistència només quan estaven directament empleats. Quan no hi havia treball disponible o no era suficientment profitós, com per exemple en èpoques de crisis comercials o agràries, podien, en canvi, ser acomiadats i abandonats a la fam.

La separació entre els treballadors i els seus mitjans de subsistència i la seva nova dependència de les relacions monetàries va significar també que el salari real ara es podia reduir, al mateix temps que el treball femení es podia devaluar encara més respecte al dels homes per mitjà de la manipulació monetària. No és una coincidència, aleshores, que tan aviat es va començar a privatitzar la terra, els preus dels aliments, que durant dos segles s’havien mantingut estancats, comencessin a augmentar21.

NOTES

1 Sobre els canvis en la naturalesa de la guerra a l’Europa moderna, veure Cunningham i Grell (2000: 95-102); Kaltner (1998). Cunningham i Grell (2000: 95) escriuen: «El 1490 un exèrcit gran estava format per 20.000 homes, el 1550 tenia dues vegades aquesta mida, mentre que cap al final de la Guerra dels Trenta Anys els principals Estats europeus tenien exèrcits terrestres de prop de 150.000 homes».

2 El gravat d’Alberto Durero no va ser l’única representació dels «Quatre Genets». També tenim un de Lucas Cranach (1522) i de Mattheus Merian (1630). Les representacions de camps de batalla retratant matances de soldats i civils, viles en flames i files de cossos penjats són masses per mencionar-les. La guerra és possiblement el tema principal en la pintura dels segles XVI i XVII, infiltrant-se en cada representació, inclús les més ostensiblement dedicades a temes sagrats.

3 Aquest desenllaç posa de manifest els dos esperits de la Reforma: un popular i un altre elitista, que aviat es van dividir en línies oposades. Mentre l’ala conservadora de la Reforma remarcava les virtuts del treball i de l’acumulació de riqueses, l’ala popular exigia una societat governada per l’«amor piadós», la igualtat i la solidaritat comunal. Sobre les dimensions de classe de la reforma, veieu Henry Heller (1986) i Po-Chia Hsia (1988).

4 Hoskins (1976: 121-23). A Anglaterra l’Església prereforma havia estat propietària del 25 al 30% de la propietat real en aquest país. Enric VIII va vendre el 60% de les seves terres (Hoskins, 1976: 121- 123). Qui més va guanyar amb la confiscació i va posar major entusiasme en el tancament de les terres adquirides no va ser la vella noblesa, ni aquells que depenien dels espais comuns per mantenir-se, sinó l’aristocràcia terratinent (gentry) i els «nous homes», especialment els advocats i comerciants, que en la imaginació pagesa personificaven la cobdícia (Cornwall, 1977: 22-8). Els pagesos eren proclius a deixar anar la seva fúria contra aquests «nous homes». Una excel·lent instantània dels guanyadors i perdedors en la gran transferència de terres produïda a la Reforma Anglesa és la taula XV de Kriedte (1983: 60), que mostra que entre el 20 i el 25% de la terra en mans de l’Església es va convertir en propietat de l’aristocràcia terratinent. Les següents són les columnes més rellevants.

Distribució de la terra per grup social a Anglaterra i Gal·les:
[%] 1436 (Gal·les exclòs) // 1690
Grans propietaris: 15-20 // 15-20
Aristocràcia terratinent: 25 // 45-50
Petits propietaris: 20 // 25-33
L’Església i la Corona: 25-30 // 5-10

Sobre les conseqüències de la Reforma a Anglaterra, pel que fa a la propietat de la terra, veure també Christopher Hill (1958: 41), que escriu:

No cal idealitzar les abadies com a terratinents indulgents per admetre certa veritat en les acusacions contemporànies que els nous compradors van retallar els contractes d’arrendament, van arruïnar les rendes i van desallotjar els inquilins (…) «No sabeu» , va dir John Palmer a un grup d’arrendataris que estava desallotjant, «que la gràcia del rei ha humiliat totes les cases dels monjos, els frares i les monges? Per tant, no haurà arribat ja el moment que nosaltres, els senyors, tirem a terra les cases d’aquests truans?»

5 Veure Midnight Notes (1990); també The Ecologist (1993); i el debat en curs sobre «tancaments» i «comuns» a The Commoner [commoner.org.uk], especialment el número 2 (setembre 2001) i el 3 (gener 2002).

6 Sobretot, «tancament» volia dir «rodejar un tros de terra amb tanques, sèquies o altres barreres al lliure trànsit d’homes i animals, on la tanca era la marca de propietat i ocupació exclusiva d’un terreny. Per tant, a partir del tancament l’ús col·lectiu de la terra va ser substituït per la propietat individual i l’ocupació aïllada» (G. Slater, 1968: 1-2). Al llarg dels segles XV i XVI es van utilitzar diferents maneres d’abolir l’ús col·lectiu de la terra. Les vies legals eren: a) la compra en mans d’una persona de totes les parcel·les sota lloguer i els seus drets accessoris; b) l’emissió per part del Rei d’una llicència especial per fer el tancament, o l’aprovació per part del Parlament d’una llei de tancament; c) un acord entre el terratinent i els inquilins, incorporat en un dret de la Chancery (cort especialitzada en assumptes civils); d) els tancaments d’erms per part dels lords, sota les disposicions dels Estatuts de Merton (1235) i Westminster (1285). Roger Manning assenyala, no obstant això, que aquests «mètodes legals (…) amagaven sovint l’ús de la força, el frau i la intimidació contra els inquilins» (Manning, 1998: 25). També E.D. Fryde escriu que «l’assetjament prolongat als inquilins, combinat amb amenaces de desallotjament tan bon punt es presenta una oportunitat legal» i la violència física es van utilitzar per causar desallotjaments en massa «en particular durant els anys de desordre entre 1450 i 1485», durant la Guerra de les Dues Roses (Fryde, 1996: 186). A Utopia (1516, Tomàs Moro va expressar l’angoixa i la desolació que produïen aquestes expulsions en massa quan va parlar de certes ovelles, que eren tan golafres i salvatges que «es mengen i engoleixen els mateixos homes». «Ovelles» –va afegir– «que consumeixen i destrueixen i devoren camps sencers, cases i ciutats».

7 A The Invention of Capitalism (2000: 38 i sg), Michael Perelman ha remarcat la importància dels «drets consuetudinaris» (per exemple la caça), assenyalant que eren sovint de vital importància, marcant la diferència entre la supervivència i la indigència total.

8 L’assaig de Garrett Hardin La tragèdia dels comuns (1968) va ser un dels pilars de la campanya ideològica per defensar la privatització de la terra a la dècada dels setanta. La versió de Hardin sobre la «tragèdia» assenyala la inevitabilitat de l’egoisme hobbesià com a determinant del comportament humà. En la seva opinió, en un camp comú hipotètic, cada pastor vol maximitzar els seus guanys sense tenir en compte les repercussions de la seva acció sobre els altres pastors, de tal manera que «la ruïna és el destí al qual tots els homes es dirigeixen, cadascú perseguint el seu propi interès» (a Baden i Nooan ed., 1998: 8-9).

9 La defensa dels tancaments a partir de la «modernització» té una llarga història, però el neoliberalisme l’hi ha donat un nou impuls. El seu principal promotor ha estat el Banc Mundial, que freqüentment exigeix als governs d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i Oceania que privatitzin les seves terres comunes com a condició per rebre préstecs (World Bank, 1989). Una defensa clàssica dels guanys en productivitat derivats dels tancaments es pot trobar a Harriett Bradley (1968, [1918]). La literatura acadèmica ha adoptat un enfoc a partir «costos/guanys» més equànime, exemplificat als treballs de G. E. Mingay (1997) i Robert. S. Duplessis (1997: 65-70).

10 De Vries (1976: 42-3); Hoskins (1976: 11-2).

11 Els camps comuns eren els llocs on es realitzaven els festivals populars i altres activitats col·lectives, com esports, jocs i reunions. Quan van ser tancats, es va debilitar greument la sociabilitat que havia caracteritzat la comunitat de la vila. Entre els rituals que van deixar d’existir hi havia la «Rogationtide perambulation», una processó anual entre els camps amb l’objectiu de beneir els futurs cultius que no va poder seguir-se realitzant per culpa dels tancaments (Underdown, 1985: 81).

12 Sobre la descomposició de la cohesió social veure (entre altres) David Underdown (1985), Revel, Riot and Rebellion: Popular Politics and Culture in England, 1603-1660, especialment el capítol 3, que també descriu els esforços fets per la noblesa més antiga per distingir-se dels nous rics.

13 Kriedte (1983: 55); Briggs (1998: 289-316).

14 La indústria artesanal va ser el resultat de l’extensió de la indústria rural al feu, reorganitzada per comerciants capitalistes per tal d’aprofitar la gran reserva de treball alliberada pels tancaments. Així va ser com va néixer el «sistema domèstic» –un sistema amb el qual els capitalistes distribuïen entre les famílies rurals llana o cotó per filar o teixir, i sovint també els instruments de treball, i després recollien el producte acabat. La importància del sistema domèstic i la indústria artesanal per al desenvolupament de la indústria britànica pot deduir-se del fet que la totalitat de la indústria tèxtil, el sector més important en la primera fase del desenvolupament capitalista, va ser organitzada d’aquesta manera. La indústria artesanal tenia dos avantatges fonamentals per als qui donaven feina: evitava el perill de les «combinacions»; i abaratia el cost del treball, ja que la seva organització a la llar proveïa els treballadors de serveis domèstics gratuïts i de la cooperació dels seus fills i mullers, que eren tractades com a ajudants i rebien baixos salaris com a «auxiliars».

15 Tan identificat estava el treball assalariat amb l’esclavitud que els qui defensaven la igualtat (levellers) excloïen els treballadors assalariats del vot, ja que no els consideraven suficientment independents dels seus patrons com per poder votar. «Per què una persona lliure hauria d’esclavitzar-se a ella mateixa?» preguntava El Zorro, un personatge a Mother Hubbard’s Tale, d’Edmund Spenser (1591). Per part seva Gerrard Winstanley, el líder dels «excavadors» (diggers), va declarar que no hi havia diferència entre viure amb l’enemic i viure amb un germà si es treballa per un salari (Hill, 1975).

16 Herzog (1989: 45-52). La bibliografia sobre vagabunds és abundant. Entre els llibres més importants sobre aquests temes estan A. Beier (1974) i Poverty, A History (1994) de B. Geremek.

17 Fletcher (1973: 64-77); Cornwall (1977: 137-241); Beer (1982: 82-139). A començaments del segle XVI la petita aristocràcia rural va participar en molts motins, utilitzant l’odi popular cap als tancats, les adquisicions i les reserves per saldar les disputes amb els seus superiors. Però després de 1549 «va disminuir la capacitat dirigent de l’aristocràcia a les disputes sobre els tancats i els petits propietaris o els artesans i els qui volien treballar a la indústria artesanal domèstica van prendre la iniciativa en la direcció de les protestes agràries» (Manning, 1988: 312). Manning descriu el «foraster» com a víctima típica d’un motí contra els tancaments. «Els comerciants que intentaven comprar el seu ingrés a l’aristocràcia terratinent eren particularment vulnerables als motins contra els tancats, igual que els grangers arrendaven la terra. En 24 dels 75 casos de la Cort de la Càmera de l’Estrella aquests motins es van dirigir contra els nous propietaris i els grangers. Altres 6 casos incloïen terratinents absentistes, un perfil molt semblant» (Manning 1988: 50).

18 Manning (1988: 96-7, 114-16, 281); Mendelson i Crawford (1998).

19 La creixent presència de les dones als aixecaments contra els tancats venia influïda per la creença popular que la llei «no regia» per a les dones i que aquestes podien aixafar les tanques amb impunitat (Mendelson y Crawford, 1998: 386-87). Però la Cort de la Cambra de l’Estrella va fer tot el possible per desenganyar la població sobre aquesta creença. El 1605, un any després de la llei de Jacob I sobre bruixeria, la Cort va sancionar que «si les dones cometen ofenses d’entrar sense autorització, amotinament o altres i s’inicia una acció en contra seva i dels seus marits, ells pagaran les multes i els danys, encara que l’entrada o l’ofensa sigui comesa sense el consentiment dels seus marits» (Manning, 1988: 98).

20 Sobre aquest tema, veure, entre d’altres, Maria Mies (1986).

21 Al voltant de l’any 1600, el salari real a Espanya havia perdut un 30% de la seva capacitat de compra respecte al 1511 (Hamilton, 1965: 280). Sobre la Revolució dels Preus, veure en particular el treball ja clàssic d’Earl J. Hamilton, American Treassure and the Price Revolution in Spain, 1501-1650 (1965), que estudia l’impacte que van tenir els metalls preciosos americans; David Hackett Fischer, a The Great Wave: Price Revolutions and the Rhythms of History (1996), estudiales pujades de preus des de l’Edat Mitjana fins al present, particularment al capítol 2 (66-113); i el llibre compilat per Peter Ramsey, The Price Revolution in Sixteenth Century England (1971).

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *