La comunitat pagesa i la universitat

Fragment d’Història de la revolta a Catalunya. Lluites i revoltes antisenyorials i antiestatistes durant l’època medieval i moderna, treball de Joan Carles Gelabertó publicat l’octubre de 2015 per Argelaga. Sobre les formes d’organització social de la pagesia durant l’Edat Mitjana a Catalunya, que incloïen els béns comunals i el suport mutu.

Història de la revolta a Catalunya

La fragmentació política de la sobirania, la superposició de jurisdiccions i l’absència d’Estat, i per tant, del monopoli estatal de la violència, en resum, el feudalisme, va permetre un ampli nivell d’autonomia corporativa a les comunitats pageses i a les ciutats, viles, gremis, unions juramentades i germanors dins la societat estamental dels tres ordes. La desestructuració del sistema antic conduí a l’autonomització de la cristiandat llatina a Europa Occidental i a la creació de mercats, on la petita producció familiar camperola va provocar una mena de revolució agrària, que estava fonamentada en l’extensió del conreu i en l’intensificació del treball degudes a la incorporació d’animals de tir, a la millora dels utillatges aratoris de ferro i a la generalització dels molins. Els excedents econòmics i demogràfics dels camps possibilitaren la revitalització de les ciutats i la creació de noves. Els senyors les dotaren de privilegis, nous mercats i fires: són les vilanoves, les vilafranques i les pobles, on es canalitzaven els excedents agrícoles i s’obtenien beneficis de la fiscalitat. El nou món urbà, llavors era espai de llibertat i d’exempcions. Tot el contrari que en les modernes urbs i conurbacions, autèntics no-llocs, espais de la lletjor, de l’atomització social, de la disgregació de les relacions humanes i de la fi de tota noció de vida col·lectiva. La societat burgesa traspua individualisme per tots els seus porus. En canvi, les ciutats medievals no es limitaven a extreure excedents del camp com en el món antic sinó que interactuaven amb aquest, intercanviant productes en concentrar funcions mercantils i artesanals. Els comerciants i artesans deixaven d’ésser clients al servei dels grups privilegiats comtals i episcopals, per a constituir corporacions artesanes i mercantils. Els gremis regulaven la producció i la demanda, bloquejant l’aparició del treball assalariat al seu si. El capital comercial actuava en els intersticis de la societat feudal sense posar-la en qüestió ni modificar-la, comunicant ciutats i societats diverses a través del comerç de llarg abast. A la vegada, les ciutats demanaven òrgans d’autonomia municipal per sostreure’s de la jurisdicció senyorial, bé passant a la reial o bé adoptant el règim municipal i privilegis de Barcelona, sense deixar, tanmateix de tenir regiment propi (els dits carrers de Barcelona). Fora les batllies senyorials, en un primer moment, aparegueren consells oberts o consells generals de veïns, fins que a mitjans del segle XIV el règim municipal s’estructurà en consell general, en una comissió permanent de l’anterior –trentena a Barcelona– i en càrrecs executius de lliure elecció anual: jurats, cònsols, consellers, paers… La creació de comunes urbanes farà de model a les comunitats rurals per a conquerir franqueses.

La comunitat pagesa va generar una unitat de solidaritat i de suport mutu. Creada durant l’Alta Edat Mitjana, va sobreviure a la feudalització. Al seu interior es donaren espais al marge de l’economia monetaritzada de mercat (encara que aquesta tampoc hi fou un cos estrany) i de la producció industrial, amb troc i intercanvi de dons, de sociabilitat, d’imaginari i cosmovisió col·lectivistes. També fou un lloc de resistència col·lectiva a l’opressió, a l’avenç de l’individualisme agrari i a les relacions basades en l’intercanvi mercantil. La comunitat permetrà ampliar els espais d’autonomia i d’exempció enfront la pressió senyorial, i fins i tot esbossarà projectes col·lectius d’una societat camperola sense feudalisme, amb una monarquia paternalista mitificada, ja que els camperols havien conservat el record d’un passat no feudal, amb el rei al capdavant d’un sistema públic. O com a mínim, permet creure que hi havia un conjunt de drets o costums tradicionals basats en la possessió continuada, envoltats per un ampli consens, que obliguen els grups dominants a practicar el paternalisme i a mantenir els equilibris, contrapartides i reciprocitats pròpies de la societat tradicional. També va permetre oposar-se a tot tipus de novetats i a noves pràctiques individualistes imposades per la progressió de les relacions de producció mercantils, del treball assalariat i del sistema fiscal-militar estatal, en detriment de la societat camperola tradicional. És l’economia moral de la multitud, on el bé públic se situa en un pla moral superior al benefici privat i a les relacions impersonals travades entorn al mercat i a l’economia monetària. Societat recolzada en costums i normes consuetudinàries, on una sociabilitat intensa permet articular motins i rebel·lions obertes contra el sistema feudal o les innovacions fiscals i militars que suposa la reaparició de l’Estat durant l’Edat Moderna. I també recórrer a la lluita sorda i molecular en defensa dels béns comunals i dels drets a llenyar als boscos, a espigolar als camps oberts, a introduir conreus nous, a ocultar garbes de la collita quan els agents senyorials venien a recollir el delme, a practicar el furtivisme als boscos senyorials, a tenir disputes entorn dels novals1, els terrenys romputs dels erms, i de les boïgues, terres boscoses posades en conreu. Igualment hom crida contra del cobrament dels drets senyorials de la collita en garba, i al camp a favor del cobrament a l’era, cosa que permetia la «desaparició» de part de la collita durant la batuda, etc. El consell de Santa Llocaia, a la Cerdanya, proclamà que «és rahó que les coses que són comunes sien comunes per a tots» en un document de l’any 1591, fórmula que expressa aquesta economia moral de la multitud.

Així tenim lluites fetes en nom de la tradició, de la comunitat i d’un ordre natural, i no pas en nom de cap consciència de classe, que estaven lluny d’ésser espasmes o expressions primitives i irracionals d’una massa manipulada per el clergat en el marc d’una època que era un infern d’opressió i d’arbitrarietat, tal com pretenia fer creure la burgesia. Tampoc cal idealitzar aquestes societats ni les seves lluites, doncs no eren capaces de superar ni l’alienació religiosa, ni la idea del rei com a encarnació de la justícia natural, com tampoc ho eren de tenir una perspectiva històrica o de construir un projecte d’emancipació global com farà el proletariat posterior. No hem d’imaginar una Arcàdia rural idíl·lica i estàtica, ja que la societat rural catalana i europea precapitalista, prou diferenciada socialment, sofria l’explotació dels grups dominants de la societat estamental, explotació que s’efectuava en condicions i circumstàncies completament diferents a les que va imposar la burgesia moderna. Aleshores hi comptava més la coerció extra-econòmica, la coacció religiosa i el patriarcat. La comunitat local o pagesa era una unitat essencial d’habitatge, una parròquia, de territori delimitat per un terme. Calia que fos també una unitat d’organització social enfront els poders senyorials, de la monarquia o d’altres comunitats. Aquest salt qualitatiu cap a una comunitat amb responsabilitat fiscal i hipotecària (creació de censals), amb facultats defensives i amb capacitat d’autogovern veïnal institucional es féu al segle xi amb la creació dels consells. Aquesta primera forma de municipi lliure fou anomenada universitat des de la Baixa Edat Mitjana2, acabant-se de configurar-se’n en època moderna gràcies a la instauració d’un òrgan jurisdiccional reial jeràrquicament per sobre dels tribunals baronials: la Reial Audiència de 1493. També contribuí a la seva consolidació l’establiment d’una nova sociabilitat arran de la implantació de la religiositat tridentina, fenomen responsable de la creació de confraries, pabordies i obreries. La universitat gestionava els afers del comú a través de l’assemblea dels caps de casa i dels magistrats escollits que se celebrava a la parròquia. D’aquesta universitat restaven exclosos dels drets polítics els grups socials privilegiats i els «estrangers», habitants sense carta de naturalesa. Actuava com a persona jurídica en nom de tota la comunitat, exercint funcions d’autodefensa militar amb milícies juramentades, funcions de pràctica religiosa a través de la parròquia i de diverses confraries, i també tasques d’estructuració dels treballs agrícoles comunitaris (del conjunt de béns comunals i de diverses obres i serveis en règim de monopoli comunal).

L’organització social comunitària de la pagesia permetia assolir els objectius reproductius de la tinença familiar pagesa com ara cobrir les necessitats bàsiques d’autoconsum, permetre la reproducció del cicle productiu i satisfer les exaccions per als grups dominants. L’administració del patrimoni comunal donava sentit i recursos monetaris gràcies a l’arrendament dels comunals i de fleques, carnisseries i tavernes municipals, a les institucions de govern de la comunitat i a tot un conjunt de valors culturals i de llibertats reals basats en la dignitat i en el sentit d’economia moral comunitària. La comunitat proporcionava espais de sociabilitat, certituds i representacions morals compartides pels individus. A la vegada, permetia complementar l’economia de l’explotació familiar i garantir la perpetuació de l’equilibri social intern. La religió marcava l’imaginari col·lectiu i els ritmes de vida i de treball de la comunitat rural. La religió actuava com a forma de societat de l’espectacle pròpia de societats jerarquitzades i rígides, on la lliure circulació de mercaderies estava restringida i on la por que inspira la natura suscita la mediació clerical amb els seus rituals, la submissió voluntària i la canalització de les tensions socials cap a bocs expiatoris situats als marges de la societat estamental (minories ètniques, dones de moral dubtosa, bruixes…). Els subjectes individuals del període premodern cobraren un significat i una identitat dins d’un marc col·lectiu comunitari. La comunitat tenia capacitat per coaccionar les individualitats dissidents, una comunitat que va coexistir amb el feudalisme almenys fins que l’individualisme agrari i la producció agrícola orientada al mercat aconseguiren trencar l’economia familiar de subsistència i la solidaritat col·lectiva, iniciant-se la via cap a la transformació capitalista del camp; a Catalunya, a partir del 1585. La instauració del municipi borbònic i la desamortització civil del 1855 culminaran aquest procés, a la fi del qual la comunitat rural antiga acabarà suplantada per la comunitat del capital, on els individus atomitzats i sense lligams efectius amb la terra i els medis de producció intercanviaran mercaderies i vendran la seva força de treball «lliurement», mantenint entre ells mateixos només lligams abstractes (p. e., la comunitat nacional o la comunitat política de ciutadans de la democràcia formal).

Els béns i emprius comunals enllaçaven les unitats de producció pageses amb un espai de producció col·lectiva. Els drets comunals van néixer com a drets consuetudinaris lligats al sistema comunal d’agricultura i ramaderia, que el mateix codi feudal dels Usatges es va veure obligat a reconèixer. L’usatge Strate reconeix que les estrades, prats i pastures, aigües corrents i fonts i boscos són empriu dels pobles. No eren en alou ni domini derivat d’un règim primitiu de domini públic. El mot empriu designa a la vegada terra del comú i el dret d’ús d’aquest. La fragmentació de jurisdiccions, la divisió en dos dominis, l’eclipsament del dret romà a favor del dret de costum i el predomini de relacions comunitàries per sobre de les individuals, permeteren l’existència dels consells i dels comunals. La possessió individual de la terra no era un valor absolut sinó que estava sotmesa a contrapartides, reciprocitats i a diversos usos i servituds col·lectives per els altres membres de la comunitat. Els camps eren oberts després de la sega i hom podia espigolar, recollir glans i pasturar als terrenys en guaret. Només al període modern, coincidint amb l’increment de l’ens estatal i de l’individualisme agrari, els tancaments i els diversos bans trencaran la pràctica d’espigolar i d’introduir els ramats als camps oberts. Com ho demostra el debat Brenner3, la feblesa o fortalesa de la comunitat fou la que va permetre o no la transferència del poder polític local de la baronia al consell o la universitat i la transformació en sentit capitalista del camp.

Els comunals no es distribuïen homogèniament sobre tot el territori. A la plana, els comunals restaren reduïts a espais molt concrets: terres de pastura, emprius d’aiguamolls i de riberals, aprofitament de rostolls i de guarets, entrada de ramats a pasturar en camps oberts o en vinyes, entre d’altres. Al litoral, els usos de mar regularen les zones de pesca i la pràctica de les arts de pesca. A la zona muntanyenca, amb una menor importància de l’agricultura en comparació amb la ramaderia, amb d’altres activitats com les fargues i el carreratge, amb l’emigració temporal i amb un menor pes de la pressió senyorial gràcies al franc alou sustentat en el costum, les universitats gestionaven els termes, les muntanyes, boscos, erms i pastures, donant als béns comunals i als seus usos un paper determinant en la vida econòmica local, a les que es superposaren unitats superiors. Aquestes eren les valls, sovint organitzades en organismes de caire suprauniversitari, com per exemple el Consell de la Vall d’Aran, el Consell de la Terra de Cerdanya, i les unitats dins les valls com els terçons a la Vall d’Aran. Els capítols i ordinacions de les universitats establien les condicions i reglaments que regulaven l’ús i aprofitament de camps oberts en pastura o en guaret per part dels veïns, el dret d’aprofitament dels boscos, l’ús de terres de conreu temporal provinents dels boscos –les boïgues– les pastures de les herbes de les muntanyes estiuenques i les tingudes i parceries de bestiar que permetien l’accés de totes les cases a les pastures comunals.

NOTES

1 Els novals eren terres rompudes i artigades de bell nou.

2 La universitat és una figura jurídica extreta del Còdex de Justinià, representant una comunitat conscient d’ella mateixa amb el seu territori, els seus drets, el seu tribunal, les seves forces i el seu govern. El terme fou utilitzat per primera vegada en el Liber Diurnus, antic formulari de la cancelleria papal, i aparegué després al segle XI en diplomes entregats a ciutats italianes.

3 El Debat s’originà amb la publicació del treball de l’historiador Robert Brenner Estructura de clases agraria y desarrollo económico en la Europa preindustrial on se sostenia que «les relacions de classe» eren bàsiques per comprendre la història; la lluita dels camperols contra els propietaris de la terra n’era l’autèntic motor. Contra aquesta tesis s’aixecaren els defensors de la primacia dels creixement demogràfic i del desenvolupament de les forces productives.

Un pensament sobre “La comunitat pagesa i la universitat

  1. Gràcies per publicar una ressenya i uns comentaris tan elogiosos sobre el meu llibre.Circumstàncies personals m´impedeixen de moment desplaçar-me gaire fora de Girona per fer presentacions i discussions sobr el llibre,ja que haig de curar dels pares.El llibre no té tan de mèrit ja que és només sintetitzar el millor de l´arquerologia i la historiografia social catalana amb un toc situacionista.Algú em podrà criticar per ser respectuós amb l´stablishment historiogràfic.Discrepo amb el llibre d´en David en alguns errors que se li han colat i en el seu suport a les posicions de FRM.Disposat a discutir amb vosaltres.Un cordial salut.Joan Carles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *