La fi del model comunal (El comú català)

Capítol d’El comú català. La història dels que no surten a la història, estudi de David Algarra Bascón publicat el 24 d’octubre de 2015 sota llicència Creative Commons. Sobre el període de liquidació final de la gestió comunal de recursos en l’àmbit de Catalunya. Es pot trobar l’edició en paper en diferents llibreries o demanar l’edició gratuïta en pdf a la web elcomu.cat.

el comu cat

«La Revolución [liberal] no hizo nada propio ó mejor, nada nuevo. Resumió, dándole remate formal y aparatoso, el sentido individualista que había venido creciendo en la política y en la ciencia desde el Renacimiento, especialmente, y al que se debían las desamortizaciones españolas, los repartos de Luis XIV y Luis XV, las distribuciones y las Enclosure Acts de los ingleses. Bien pudo decir Le Play que “los vicios de la Revolución, cuanto más se estudian, más se ve que no ha sido sino la continuación ó la consecuencia de los abusos del antiguo régimen decadente” […] Conseguido el objeto principal, que era la gran reforma revolucionaria, se impuso el espíritu individualista que latía en su fondo, y vinieron los repartos y ventas de bienes comunales, las leyes sobre herencias y la destrucción de las comunidades familiares; de cuyo sentido no se apartó un ápice el Código de Napoleón, hasta merecer la célebre frase de Renan: “El Código de Napoleón está escrito para un hombre nacido expósito y muerto célibe”»

(Rafael Altamira, Historia de la propiedad comunal)

El 3 de maig de 1855 es fa pública a La Gaceta de Madrid una nova desamortització duta a terme pel Ministeri d’Hisenda de Pascual Madoz que declarava en venda tots els béns pertanyents a l’Estat, l’Església (però aquesta vegada amb l’acord de les potestats religioses), els ajuntaments i els establiments públics, per bé que exceptuava la venda de tots aquells «montes y bosques cuya enajenación no crea oportuna el Gobierno». Per donar compliment allò que disposava, la Junta Facultativa del Cuerpo de Ingenieros de Montes va elaborar una primera Clasificación General de los Montes Públicos el 1859 que determinava que muntanyes i boscos quedaven fora de la venda. La desamortització de Madoz culminava el llarg procés de descomunalització. Els comunals primer van ser apropiats pel municipi com a entitat autònoma i separada del comú, després per la usurpació de particulars i per l’Estat liberal. A través del Ministeri d’Hisenda es va impulsar la venda del patrimoni del comú, mentre el Ministeri de Foment era l’encarregat d’intervenir les finques que quedaven exceptuades de la desamortització (SALA, 1996).

Aquesta desamortització va ser la que va tenir un major impacte en quant a la pèrdua dels de propis i dels comunals dels pobles i, pràcticament, va implicar-ne la desintegració definitiva com a béns gestionats pel comú. Al principi, el comunal era exceptuat de la desamortització si ho havia estat durant els últims vint anys ininterrompudament, és a dir, sense haver produït renda a favor del comú, com era el cas dels béns de propis l’aprofitament dels quals estava subjecte al pagament d’una renda. Però, aquesta excepció va quedar en un no res, ja que durant el procés desamortitzador es van redefinir els conceptes «béns de propis» i «béns comunals» sobre la base d’uns criteris nous, tot reduint l’abast del terme «béns comunals», així quedant limitat només a alguns dels béns dels pobles. A l’antic règim no existia contraposició entre els dos tipus de béns, ja que tots dos es consideraven dins la categoria ambivalent dels comunals i era molt normal que un mateix terreny o muntanya durant un temps fos d’aprofitament comú i durant un altre període fos de propis, segons les necessitats de la comunitat (SERNA, 2004). A conseqüència d’això molts comunals entraren a subhasta, a vegades per haver pogut demostrar que havien estat de propis en algun interval de temps dins d’aquest període de vint anys, altres vegades per desídia administrativa i, també, per la impossibilitat dels ajuntaments de fer front a la complexitat burocràtica, o per manca de voluntat dels mateixos, per declarar-los béns d’aprofitament comunal.

Un altre aspecte substancial que es va establir, a més de la diferència entre béns de propis i comunals, va ser el fet de considerar els béns de propis propietat de l’ajuntament quan fins aquell moment la diferència entre tots dos es limitava a l’explotació i no a la titularitat. A més, aquesta diferència, basada en criteris d’explotació, tenia caràcter circumstancial per a un mateix bé, com ja hem vist. Si observem el catàleg de Montes, es constata que es va produir una important mutació de béns comunals a béns de propis (PAU I GRATACÓS, 2003).

En algunes ocasions els pobles ignoraven l’existència de vies jurídiques per paralitzar la venda de les muntanyes, de manera que la venda era consumada sense cap tipus d’impediment legal. En altres, els municipis aconseguien l’excepció d’algunes muntanyes després de presentar la documentació exigida, com és el cas del “Gresolet” a Saldes (Berguedà) (MANGAS, 1984), però també va haver-hi expedients que no van aconseguir prosperar per la indolència de l’administració o perquè no complien els requisits exigits, Rafael Altamira descriu aquesta situació: «La determinación de las excepciones de venta por razón de aprovechamiento común exigía una justificación que a veces era imposible para los pueblos. Por otra parte, los municipios se resistían a aquella fiscalización de sus actos, y dando por valedero su derecho, seguían aprovechando sus comunales, sin acudir a la excepción ni preocuparse por la ley de desamortización […] si bien es cierto que a la demora de los pueblos se unía la de la Administración central en el despacho de los expedientes ya incoados.» (ALTAMIRA, 1890). Tot i que existia la possibilitat d’exceptuar els terrenys que sol·licitessin els municipis entre els comunals, l’última paraula la tenia el Govern, fet que va provocar que a la pràctica la majoria de les sol·licituds d’excepció fossin denegades (BONALES, 1996).

A Catalunya, com hem vist, per a l’administració també quedarien fora de la categoria de comunal, com també de la desamortització, una important quantitat de béns comunals que ja no eren reconeguts com a tals, ja que havien estat privatitzats per particulars amb l’ajuda del poder polític, tant absolutista com liberal, que va regularitzar la seva situació al nou marc legal. Com explica el catedràtic de Dret Alfonso Nieto, la privatització del comunal, a més d’haver estat fomentada per la desamortització, va quedar «consagrada también en una serie sistemática de usurpaciones privadas por parte de quienes habían conseguido apoderarse de una parcela y, olvidando su naturaleza comunal, impusieron sobre ella su propiedad privada al amparo de mecanismos jurídicos distorsionados –empezando por el Registro de la Propiedad– y siempre con la tolerancia culpable de las Corporaciones Locales, cuyos miembros participaban con frecuencia en el abuso» (NIETO, 1991). D’altra banda, com ja hem assenyalat, durant l’antic règim es van utilitzar tres vies per fer front als acaparaments financers: les hipoteques, les vendes a carta de gràcia i els arrendaments d’aprofitaments en pública subhasta, de manera que és possible que a Catalunya l’atac més gran als comunals vingués per la via de la consolidació de situacions anteriors i no tant per la de les vendes de béns desamortitzats.

Ni el Ministeri d’Hisenda ni el Ministeri de Foment eren proclius a les excepcions de venda dels béns comunals, i reconeixien com a muntanyes d’aprofitament comú una petita part de les que realment ho eren, ja que d’una altra manera haguessin limitat l’abast de la desamortització (LOPEZ ESTUDILLO, 1992). Els enginyers forestals tampoc no eren partidaris del manteniment de les pràctiques comunals perquè suposava una pèrdua de control sobre l’execució del Plan Anual de Aprovechamientos per part del Districte. La Llei de montes de 1863 indicava que «subsistirán los aprovechamientos vecinales que existan legítimamente cuando no sean incompatibles con la conservación del arbolado», és a dir, s’admetia la possibilitat que els aprofitaments veïnals fossin extingits només declarant-ne la incompatibilitat amb els criteris que establís l’Estat (GARCÍA DE ENTERRÍA, 1976). Un problema, també generalitzat, era el frau de les institucions i dels funcionaris implicats directament en el procés. El caciquisme establia xarxes de clientelisme entre oligarquies i institucions i, afavoria la consecució dels seus interessos (BONALES, 1996).

Les formes de defensa dels aprofitaments comunals van ser diverses, com l’oposició per part dels municipis a la subhasta d’aprofitaments, amb què quedaven desertes i obligaven l’administració al gaudi dels seus productes als veïns. També, s’utilitzaven més-dients1 «figurats», homes de palla dels ajuntaments que posteriorment posaven els aprofitaments a disposició dels veïns més pobres (MONTIEL, 1996). Una de les formes més originals de defensa dels aprofitaments comunals es va produir als pobles de l’Empordà. Segons explica Joaquín Costa la importància del comunal en aquesta zona justificava que la desamortització generés un malestar en la població local: «La ley desamortizadora de 1855 se ha encontrado en el Principado catalán con numerosas poblaciones en que todo el término era comunal, propiedad colectiva del vecindario, sin más excepción que las casas y los huertos o cercados anejos a ellas. Tales, por ejemplo, en el Pirineo Catalán, Pardinas, Ogassa, Surroca, Molló, Caralps, Planés, Tossas y otras, según el señor Pella Forgás» (COSTA, 1983). Per aquesta raó van sorgir iniciatives personals per defensar el dret de la població local davant els nous propietaris dels terrenys alienats, com la del senyor Josep Pella Forgás, advocat del col·legi de Barcelona, que reivindicava «los aprovechamientos de aquellos en concepto de usufructuarios, no dejando a los nuevos adquirientes más que la propiedad nuda, que con la servidumbre que los aprovechamientos representaban, equivalía a bien poca cosa» (ALTAMIRA, 1890). Una altra fórmula utilitzada per intentar preservar el comunal era la constitució de societats de veïns que compraven els béns desamortitzats, tot preservant-ne, posteriorment, el dret a l’aprofitament comunal (GARRIDO FALLA, 1926).

Una de les formes de resistència camperola més utilitzada es produïa a través de la via legal, mitjançant la intervenció dels ajuntaments, en què el consistori o l’alcaldia de barri participaven com a portaveu del conjunt de veïns. No obstant això, la resistència per via il·legal efectuada en col·lectiu també va ser àmpliament utilitzada, com la continuïtat de l’ús de llenyes i pastures a les terres privatitzades. Tenim, per exemple, el cas d’Espluga de Serra (Alta Ribagorça) on l’ajuntament es negà a complir les directrius marcades des de les potestats provincials i va mantenir el repartiment de la terra entre els veïns perquè continuaven fent la sembra en aquells terrenys. Un cas de resistència il·legal molt original el tenim a Pessonada (Pallars Jusà), on un col·lectiu de quatre persones van comprar unes terres que eren d’aprofitament comunal, com així ho demostrava un capbreu de 1509, i s’inicià la lluita entre els veïns i els compradors que arribà als tribunals. Mentre s’estava en tràmits judicials, els compradors explotaven la muntanya i durant el treball els veïns de Pessonada es presentaven en el terreny en grups armats i els obligaven a deixar la llenya i, se n’enduien les eines i els animals, que només serien retornats sota la condició que paguessin una multa, una acció tradicional per a la conservació de l’espai comunal dels pobles durant l’Antic Règim. El 1881, el Consell d’Estat va donar la raó als compradors, però fins i tot quan les potestats provincials van pressionar l’ajuntament, els veïns van continuar introduint el bestiar i recollint llenya a la finca (BONALES, 1996). Una altra de les formes de lluita per via il·legal la tenim amb l’ocultació del patrimoni per part dels ajuntaments. La Dirección General de Propiedades y Derechos de l’Estat investigava les finques municipals no declarades pels ajuntaments. Quan es descobria una ocultació, la Direcció General demanava a la Diputació Provincial les certificacions de propis. Si la finca constava que havia estat arrendada en qualsevol moment des de 1835 s’iniciava el tràmit de venda sempre que no hi hagués causa forestal d’exceptuació (SALA, 1997).

Per a conèixer amb més detall com va afectar el procés desamortitzador i com es va defensar el comú, vegem un estudi realitzat a la zona prepirinenca de la Conca de Tremp, on existien importants zones muntanyoses, la majoria d’ús comunal, que eren utilitzades, entre altres aprofitaments, per al gaudi de llenyes i pastures. Al començament del procés en aquesta zona, el 1856, la terra era qualificada per l’administració com a béns de propis dels municipis, en canvi, el veïnat i els ajuntaments la consideraven muntanyes o terres d’aprofitament comú, lliure i gratuït. La resistència al procés va ser important, com palesa el fet que de la terra sortida a subhasta el 57% no va ser comprada. La major part del que es va comprar era de béns de propis –o comunal per als veïns– i en menor nombre va afectar els béns eclesiàstics. L’origen de la majoria dels compradors era local i comarcal, aproximadament un 80% de veïns de la Conca (comerciants, agents de negocis i camperols acomodats). El 75% de les terres subhastades eren d’un conjunt de municipis on la superfície de forest era aclaparadora, no existia el regadiu i el secà era de baix rendiment. Aquests municipis van ser Alzamora, Aramunt, Aransís, Castissent, Espluga de Serra, Gurp, Hortoneda de la Conca, Mur, Orcau, Sapeira i Serradell. El comunal, en aquests municipis, era determinant per a la subsistència dels seus habitants. A Sapeira, per exemple, el 36,29% de les terres era comunal, mentre el 50,08% estava molt repartit entre els veïns residents al municipi. De fet, el 64,23% dels pagesos tenia menys de 25 jornals de terra i es coneix que en aquesta zona la superfície de terra necessària per a la reproducció econòmica de la pagesia que els permetés una posició estable estava entre els 25 i els 32 jornals. Així doncs, sembla evident que l’ús dels comunals per a l’extracció de llenya, la rompuda2 per a un guaret arbustiu mitjançant repartiment veïnal i altres aprofitaments, eren fonamentals per al seu manteniment. La pèrdua del comunal, així doncs, podria provocar la proletarització de la pagesia o, si més no, debilitar-la encara més. També existia un sector que complementava la seva activitat amb la ramaderia ovina. Es tractaven de camperols més acomodats que solien formar part dels càrrecs municipals, d’ací l’interès de molts ajuntaments a aconseguir l’excepció, encara que no poguessin mantenir la titularitat del comú. Són ells els qui en la majoria dels casos adquirien les terres a baix preu (BONALES, 1996).

Si el rural català continuava en un conflicte que no semblava tenir fi, a les ciutats el nou proletariat no estava molt millor. Durant els primers mesos de 1856 les vagues a Catalunya eren contínues i altres ciutats estaven igualment en un ambient de crispació. Aquesta situació va ser aprofitada pel general O’Donnell per afirmar que el govern d’Espartero havia encoratjat unes masses que havien declarat la guerra als que «tenien» anant contra la propietat privada, aconseguint que la reina Isabel II el nomenés nou president del govern. Aquest nou govern va declarar l’estat de guerra per fer front a les revoltes. La resistència major va ser a la ciutat de Barcelona, on es van aixecar barricades al crit de «Guerra total i d’extermini als rics, els fabricants i els propietaris!» i es va combatre carrer a carrer, fins que la ciutat va ser bombardejada des del castell de Montjuïc el 18 de juliol de 1856 (BENET I MARTÍ, 1976). Dies després, els soldats, secundats per l’artilleria, van entrar a les barricades i van matar a baioneta tots els obrers que trobaven al seu pas, tot causant una autèntica carnisseria que va ser ampliada poc després amb les represàlies als capturats. Al diari “El Centro Parlamentario” van arribar a publicar que «en ningún país civilizado se fusila tanto como en España». Amb el cop contrarevolucionari no va arribar-se a aprovar la Constitució de 1856 que havien promogut els progressistes i es va mantenir la de 1845.

Amb la caiguda d’Espartero, el nou gabinet moderat va suspendre l’octubre de 1856 les vendes dels béns desamortitzats, que no es van reprendre fins dos anys després, amb el govern de la Unión Liberal d’O’Donnell (1858-1863), que inaugurava els torns amb els moderats, excloent-ne els progressistes. El Reial Decret del 16 de febrer de 1859 i la Reial Ordre de l’endemà, en compliment de la Llei de Madoz, ordenaven l’elaboració d’un inventari de boscos i pastures públiques on figuressin les finques alienables i exceptuades. En menys de quatre mesos els enginyers de forests van recollir la informació disponible, però a causa de la rapidesa amb què van elaborar-ho i de l’ocultació de les propietats dels pobles, en van quedar fora molts terrenys comunals, que serien incorporats en posteriors inventaris. El 30 de setembre de 1859 es feia pública la Clasificación General de Montes Públicos, on la província de Lleida apareix ja com una de les demarcacions de l’Estat amb més terrenys desamortitzables (Pere Sala, 1996), tot i que altres pobles del Pirineu gironí també van ser afectats, com Alp, Puigcerdà i Llívia, que van perdre llurs muntanyes, si bé altres pobles van aconseguir salvar les seves de la venda, entre els quals es troba Queralbs, al Ripollès (MOLI, 2008).

El 1859 la crisi política del govern del general O’Donnell s’acreixia a causa dels nombrosos conflictes interns que es produïen contínuament. Per intentar desviar-ne l’atenció i reforçar un patriotisme que ajudés a superar aquests problemes van decidir declarar la guerra al Marroc tot al·legant unes suposades injúries als símbols de l’Estat, amb què es va iniciar la guerra d’Àfrica (1859-1860), en la qual van participar voluntaris catalans a les ordres de Prim. Aquest fet va ser aprofitat pels carlins per intentar una nova insurrecció. Dels múltiples intents que s’havien produït, com ara la fallida revolta liderada per Marcel·lí Gonfaus, el Marçal, el 1855. Els carlins van imitar l’esquema insurreccional de Riego de 1820, i van escollir el capità general de les Balears, Jaime Ortega. La nit de l’1 d’abril de 1860 les tropes d’Ortega, acompanyades del pretendent Carles VI i el seu germà Ferran, desembarquen als Alfacs (Montsià), però la falta de suport popular en un territori que se suposava carlí i les improvisacions van menar a un nou fracàs. El 18 d’abril va ser afusellat Ortega mentre els dos prínceps van ser acompanyats a la frontera, després de signar un document de renúncia als seus drets a la corona, que en arribar a França van declarar nul per haver estat signat sota coacció. La vinculació del carlisme català a l’Ortegada, com es va anomenar aquest succés, va ser purament accidental (ANGUERA, 1999).

La desamortització de Madoz, que no seria derogada fins al 1924, va continuar el seu procés espoliador, i amb això la resistència del comú. Un cas d’estudi sobre la desamortització dels béns comunals al Pallars Sobirà mostra com els veïns de Llessui van lluitar perquè aquests quedessin exclosos de la desamortització, fins al punt –com veurem més endavant– de crear una Societat de Veïns de la muntanya de Llessui per comprar els terrenys quan tots els altres intents havien fallat. En el context de l’alta muntanya, els béns comunals eren decisius per a tots els grups socials. Per a aquells que tenien menys recursos el comunal era imprescindible per a la seva subsistència i l’accés gratuït o semigratuït a les pastures tradicionals també era important per a les classes més benestants. La interferència externa sobre el comunal reforçava vincles de clientelisme i paternalisme que creava contrapartides menys materials i afectava la cohesió de la comunitat en el seu conjunt. Fins al 1875, l’Estat es veia com un poder llunyà i abstracte, però a partir d’aquell any van créixer les postures realment intervencionistes i el poble optà per la creació d’un instrument de gestió amb aparença moderna. La superfície afectada per la llei de 1855 –tant pel que fa a boscos, terres o pastures– era molt considerable, no només en el context de la vall sinó, també, en l’àmbit del Pallars Sobirà.

La primera etapa de mobilització veïnal s’inicià el 1859 amb l’expedient incoat amb motiu de la sol·licitud d’exceptuació que presentà el municipi per evitar la privatització de la muntanya. La sol·licitud d’exceptuació afectava totes les partides de la muntanya, reconeixia els drets d’altres pobles a fer ús de les pastures en determinades zones i èpoques de l’any, i també indicava que els veïns de Llessui tenien dret a recollir llenya i fer fusta per a la construcció en els boscos de Caregue, Escàs, Rodés, Surp, Baiasca i Arestui. La presència dels ramats era important, com s’indica a la sol·licitud: «[…] que sin pastos no puede mantenerse ganado, que sin ganados no se pueden abonar sus fincas, que sin abonarlas no pueden ser productivas […] por esto parecen escasos los pastos producidos por terrenos en propiedad particular, por eso son necesarios los terrenos comunales»3. A la sol·licitud s’hi incloïen declaracions jurades de certs veïns d’edat avançada i reconeguda honradesa que afirmaven el caràcter de la possessió i els aprofitaments. El 1867 es produí la paralització del procés, ja que es va acusar de falsificació documental els perits que elaboraven els certificats, de manera que l’administració hauria de tornar a reclamar nous certificats. Això, probablement, succeïa dins d’una estratègia de resistència passiva per part del comú per a allargar el procés i guanyar temps davant la possible subhasta (GIL, 2000).

La desamortització de Madoz no solament va afectar les muntanyes i els boscos, també la posada, la venda de tots els béns dels pobles que generaven renda com les cases, hostals, tavernes, botigues, molins, forns, fleques, carnisseries, etc. Un exemple el tenim en el molí i el forn comunal de Gironella (Berguedà). El 1859, l’Ajuntament de Gironella va enviar un expedient en què demanava que s’exceptuessin de la desamortització el molí fariner i el forn, però al setembre d’aquell mateix any la resposta d’Hisenda des de Barcelona va ser negativa. La subhasta del molí es va realitzar el 4 de desembre de 1860 i es va vendre per 141.160 rals a Ramon Alsina i Postius, després de passar per dos intermediaris. El 1862 Ramon Alsina ja consta en el cadastre de Gironella que pagava 361,47 rals de contribució pel molí i 167,53 rals per altres terres que havia comprat al voltant del canal de reg, i en la mateixa època ja demanava permís per construir una fàbrica de filats i teixits a prop del Llobregat. La maquinària d’aquesta indústria movia l’aigua del canal de reg del molí, que també continuaria molent després d’experimentar transformacions i millores, i no va tancar definitivament ni més ni menys que el 1990, després de la forta competència d’altres farineres (BUSQUETS, 2000).

D’altra banda, a l’arxiu històric de Lleida hi ha els inventaris referents a les desamortitzacions de 1855 on, a través de les certificacions dels batlles de 1855 i 1859, podem veure que a la primera es troben muntanyes, boscos i terres comunals i, a la segona, cases, molins, forns, etc. Els veïns continuaven rebent els serveis, però ara els beneficis eren individuals, ja no els rebia la comunitat, que tampoc participava en la seva gestió com quan era comunal. Això provocà un trencament dels vincles entre els encarregats de l’administració d’aquells béns comunals i el comú, així com la desintegració de les solidaritats internes sobre antics drets col·lectius, sigui en la terra o en la prestació de serveis públics (BONALES, 1999).

En alguns casos el comú dels pobles va optar per la compra del seu propi comunal sense necessitat de crear una Societat de Veïns com a forma jurídica. El 1862 el poble de Salt (Gironès) es va veure obligat a actuar davant la desamortització d’unes terres que eren del comú pel cap baix des de 1499, any en què se’n reconeixia el privilegi. Les deveses es posaven en subhasta i la comunitat es cohesionava per comprar-les. Com que les deveses no podien ser comprades fraccionades, els pagesos es posaven d’acord per escollir un comprador «oficial» que pogués participar en la subhasta i reunien el capital necessari per a aconseguir-ho. Amb l’objectiu complert, 132 pagesos de Salt van signar un conveni privat davant notari per parcel·lar les deveses. Actualment, aquestes parcel·les, que en el seu conjunt encara s’anomenen «Els Comuns», continuen en mans d’hereus dels propietaris originaris i perviuen en l’ús familiar (MASÓ, 1999).

El govern de la Unión Liberal va restringir les condicions d’exceptuació de béns públics amb el Reial Decret de 22 de gener de 1862 a causa de les pressions del Ministeri d’Hisenda, que estava interessat a incrementar-ne les vendes. A Catalunya, la província de Lleida va ser la més afectada per aquest decret i les 275.287 hectàrees que havien estat exceptuades el 1859 es van reduir a 141.932 amb el nou Catálogo de los Montes Públicos exceptuats de la desamortització que es va publicar el 1864. Tot i que es disposa d’informació exhaustiva del valor de les vendes de la desamortització de Madoz a Catalunya, se’n desconeixen les hectàrees alienades. De fet, Lleida representa només el 20% del valor monetari de les vendes totals a Catalunya i encara que la Catalunya Vella i la franja costanera fins a Tarragona i Reus representen una densitat molt baixa de propietats rústiques dels pobles a l’arribada de la desamortització civil de Madoz, cal tenir en compte que tot plegat va ser fruit del fort procés de privatització preliberal. Estudis recents semblen confirmar que la privatització preliberal en aquesta part del territori català es va deure sobretot a l’hegemonia del sistema de tinença de la terra de la «quasipropietat» emfitèutica, que es consolida com a propietat privada durant la reforma agrària liberal (SALA, 1996).

El 1862 la guerra de Secessió dels EUA va provocar una crisi en la indústria tèxtil catalana a conseqüència de l’escassetat de cotó quan A. Lincoln va abolir l’esclavitud, ja que el monocultiu de cotó comportava la utilització d’una gran quantitat d’esclaus negres. Aquell mateix any, quinze mil obrers de Catalunya van signar un manifest en què demanaven al govern la llibertat d’associació «per a combatre el capital de forma noble i pacífica» i el 1864 reapareixen les societats obreres. La crisi del sector tèxtil va ser el primer avís d’una crisi encara més gran, l’ocorreguda el 1866, on el detonant havien estat les pèrdues de les companyies ferroviàries que van afectar bancs i societats de crèdit, sobretot dues importants companyies com la Catalana General de Crédito i el Crédito Mobiliario Barcelonés, tot i que les primeres fallides de societats de crèdit vinculades a companyies ferroviàries es van avançar a Barcelona el 1864. La crisi financera va provocar el creixement de la desocupació en els sectors que més mà d’obra requerien com eren les obres públiques i la construcció, amb l’afegit de les males collites de 1867 i 1868, que van causar una greu crisi de subsistència entre les classes populars. Tant la crisi financera com la carestia d’aliments van provocar una situació d’inestabilitat social i el creixement del deteriorament polític del règim isabelí.

El procés desamortitzador continuaria, així com les fórmules per mantenir el dret d’usdefruit. Al maig de 1868 a l’Alt Urgell es produí una compra col·lectiva i la creació de la junta de veïns de la muntanya de Tost. En la compra van intervenir-hi vint-i-quatre veïns dels diversos pobles de la vall de Tost, que van cedir de forma gratuïta una part de les seves terres – 3.911,49 ha de terra– a la comunitat pagesa perquè poguessin continuar realitzant les activitats que es feien als comunals: pasturar els ramats, conrear algunes parts de cereals i hortalisses, recollir llenya i fusta per a usos domèstics, etc. Amb això, els vint-i-quatre propietaris que formaven la junta directiva de l’associació van evitar la situació de misèria en què havia caigut la població de la vall quan van perdre els comunals, essencials per mantenir l’equilibri i la subsistència de la comunitat pagesa, evitant l’emigració i assegurar una mà d’obra puntual per a les cases més benestants. A causa del fort creixement demogràfic d’aquesta zona, la junta directiva de l’associació va establir una sèrie de normes per evitar l’explotació excessiva dels recursos. Amb aquesta fórmula es va mantenir la gestió col·lectiva dels recursos i es frenava la via jurídica a la reivindicació dels comunals (NISTAL, 2008).

Des del Pacte d’Ostende del 16 d’agost de 1866 estava en marxa una conspiració per enderrocar la monarquia d’Isabel, fins que el setembre de 1868 es va produir la revolució anomenada «La Gloriosa». A la conspiració hi van participar, entre d’altres, aquells polítics que integraven part dels consells d’administració de les companyies ferroviàries a les quals se’ls havien negat les subvencions per part del govern de González Bravo (FONTANA, 1977). La burgesia, els militars i la classe política revoltada es van valer de les classes populars per accedir al poder, mitjançant una sèrie de promeses com l’eliminació dels impostos de consums, la fi de les cinquenes o la descentralització administrativa per retornar l’autonomia a municipis i províncies. El desenllaç de la batalla del pont d’Alcolea va suposar l’exili d’Isabel II i l’inici del sexenni revolucionari. A les eleccions a Corts Constituents de gener de 1869 el general Joan Prim va ser triat cap del govern i es va promulgar una nova Constitució el 6 de juny, amb l’elecció del duc italià Amadeu de Savoia com a monarca constitucional. Tanmateix, així que els revoltats van aconseguir accedir al poder van controlar les forces populars, tant rurals com urbanes, que havien estat instrumentalitzades, per continuar en les mateixes condicions. La marxa d’Isabel II facilità que els catòlics que s’havien mantingut fidels a ella giressin cap al carlisme. D’altra banda, el Vaticà no sentia gens de simpatia cap a Amadeu de Savoia que provenia d’una dinastia vista com a herètica i espoliadora dels béns terrenals del papat a Itàlia (ANGUERA, 1999).

A Tarragona, la pèrdua dels expedients de finques desamortitzades va fer que la consulta de les actes notarials fos un element imprescindible per intentar esbrinar l’abast de les vendes de comunal, encara que, a falta de dades objectives, tot apunta que la desamortització no va alterar l’estructura de la propietat, tot el contrari, va accentuar la situació anterior i no va suposar una transformació en el grau de concentració. Un efecte destacat en el procés desamortitzador va ser l’escassa participació de l’alta burgesia que en aquell moment invertia el seu capital en altres negocis, com el ferrocarril, les fàbriques o les accions en societats. De fet, els màxims beneficiats de la desamortització van ser els pagesos propietaris, els hisendats en pobles i viles i els propietaris urbans, comerciants, professionals liberals i funcionaris. Els compradors van reclamar a les potestats la protecció de les propietats, pel que es va haver d’incrementar la presència de la Guàrdia Civil i les guàrdies rurals, mentre els jornalers i els petits propietaris no entenien com podia convertir-se en delicte el dret ancestral d’aprofitament d’una terra comunal que els resultava imprescindible per a subsistir. A Tivissa (Ribera d’Ebre) el comunal s’havia venut el 1859 i l’agost de 1869 la població es va dirigir al govern per intentar seguir amb la seva explotació, conscients que amb la desamortització s’esvaïa el seu dret de continuar utilitzant aquells recursos, com les pastures, llenyes i el margalló silvestre, amb el qual els veïns més pobres es mantenien mitjançant la confecció de diferents productes. El problema s’agreujava pel fet d’haver de donar una part de la collita produïda en aquells terrenys. Els conflictes entre els nous amos i els veïns no van trigar a arribar, fins que el 1880 Tivissa va esdevenir el centre del conflicte que viurien les terres de l’Ebre com a conseqüència de l’intent de restitució de les terres comunals venudes. Després d’una vaga coneguda com «de les barretines», conflicte també anomenat com el de les «lluites dels rabassaires4» o dels «conflictes de les parceries5», els pagesos van aconseguir algunes rebaixes en les parts que havien de donar als nous propietaris (BIOSCA, 2004).

A Catalunya, des de la caiguda d’Isabel II es van iniciar les conspiracions carlines amb unes quantes temptatives insurreccionals, com el Comitè constituït el 1869 que tenia la missió de recaptar diners i captar militars en actiu. Aquesta conspiració va ser parcialment desmantellada per les detencions realitzades el maig d’aquell mateix any. El juliol de 1869 hi va haver un altre intent fallit d’insurrecció on van ser afusellats a Montalegre (Tiana) els subjectes armats que havien estat capturats. El 1870, els carlins van contactar amb els líders obrers internacionalistes i amb les altes instàncies del partit de Pau Alsina per formar part de la revolta, però les negociacions no van cristal·litzar. L’agost de 1871 tenien diversos dipòsits d’armes preparats, però novament les indecisions dels organitzadors van impedir que comencés la revolta i quan es va iniciar, el 7 d’abril de 1872, es va cancel·lar, ja que no va ser generalitzada, encara que un mes després a tot Catalunya s’havien aixecat petites partides que la van mantenir activa.

Durant aquests anys l’Estat espanyol va incrementar les seves accions per nodrir el seu exèrcit, a causa dels conflictes bèl·lics en què es trobava pel control de les seves colònies americanes. L’abril de 1870 el general Eugenio de Gaminde va fer efectiva l’ordre del govern espanyol per cridar obligatòriament els mossos per servir dins de l’exèrcit i es produí una revolta popular contra les quintes en alguns pobles del pla de Barcelona i del Baix Llobregat. La vila de Gràcia, per exemple, va ser bombardejada pels militars durant sis dies, quedant moltes cases destruïdes, nombroses saquejades i deixant 27 morts. Quan les tropes van anar cap a Sants els obrers armats els esperaven rere les barricades, però la resistència contra l’exèrcit no va durar massa, tot i que el veïnat va respondre amb pluges de pedres i testos. Com a represàlia, Collblanc va ser bombardejat des de Montjuïc, amb 45 morts més. Pocs dies després es va fer el sorteig de quintes en un municipi sense padró.

La Tercera Guerra Carlina va ser especialment viva a les zones rurals, molt més present al Pirineu que en qualsevol altra guerra carlina. Per exemple, la guerra dels Matiners de 1846 no va despertar gairebé entusiasme en aquesta zona, mentre que el 1872 va ser enormement popular des del primer moment (SÁNCHEZ I VILANOVA, 1993). És allà on la desamortització de Madoz estava actuant amb més intensitat contra el comunal. Com a les anteriors guerres, la causa principal d’allistament era la misèria de les classes populars, ja que als voluntaris se’ls prometia un jornal. Anys abans de la guerra, en una carta del 15 de febrer de 1869, el general Prim escrivia al capità general de Catalunya: «La miseria en que se encuentra este país, será una causa muy principal para que aumenten las partidas carlistas en el caso de que aparezcan»6. Una altra causa important de reclutament va ser la deserció de soldats de l’exèrcit i el rebuig a les quintes. Els catalans preferien entrar a les partides carlines com a voluntaris, ja que en elles els combatents no havien de sortir de Catalunya en expedicions cap a altres territoris. De fet, per contrarestar les rebel·lions els liberals atorgaven mitjançant un ban beneficis als pobles si capturaven els facciosos. Els beneficis eren poder-se deslliurar del servei militar a tantes quintes com facciosos haguessin capturat. Aquest sometent local, emprat en la persecució dels revoltosos per quedar eximit de l’exèrcit, revelava l’amplitud de les faccions i la impotència per contenir-les mitjançant les forces regulars.Quant a la seva estratigrafia social, a Tarragona, per exemple, el 44% dels combatents carlins feien treballs agrícoles o ramaders, mentre els artesans i els menestrals en representaven un 13,33%, una disminució dels oficis manuals respecte a la primera guerra que pot entendre’s com un increment del pes del món rural juntament amb l’abandó urbà (ANGUERA, 1999). A les partides de la guerra s’hi van enrolar alguns partícips de la insurrecció de la Comuna de París (1871), així com persones que s’havien afiliat a les files del federalisme i de l’anarquisme. Les reivindicacions pel retorn dels furs i de les llibertats catalanes també van ser importants. En un article aparegut al diari La Independencia titulat «Frutos de petrolerismo carlista» es parla sobre les «masas montañesas» a les quals els carlins han ensenyat «como se incendia y se fusila, como se saquea y expropia. Ya nada tienen esas masas que aprender de los energúmenos de la Comuna de París»7 (NAVARRO DOMÈNECH I TOLEDANO GONZÁLEZ, 1992).

El 10 de febrer de 1873 Amadeu de Savoia renuncià al tron a causa de la inestabilitat existent al país –quan la guerra de Cuba i la Tercera Guerra Carlina estaven en el seu màxim apogeu– i l’endemà el Congrés i el Senat van proclamar la I República per 258 vots contra 32. Durant la I República els conflictes van continuar, també en l’àmbit polític. Durant els primers onze mesos es van succeir quatre presidents del poder executiu. El programa de govern que va anunciar Pi i Margall, el segon president de la República, presentava una llei que modificaria la desamortització de Madoz per tal de retornar els béns comunals als pobles, amb l’esperança que així les classes populars retirarien el seu suport a la causa carlina, però la llei mai no va arribar a ser aprovada. La I República va fer que molts monàrquics, ja sense referent a les institucions, s’unissin al carlisme i, per a major inestabilitat, es va produir la revolta cantonal que va començar el juliol de 1873 per iniciativa de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a València, Múrcia i Andalusia. El 3 de gener de 1874 hi hagué el cop d’estat de Pavía i s’inicià la dictadura de Serrano, que s’havia proposat acabar amb la Tercera Guerra Carlina i la revolta cantonal. El 12 de gener es va posar fi a la revolta cantonal i es va dissoldre la secció espanyola de l’AIT. El 26 de febrer Serrano va marxar al nord per encarregar-se de les operacions contra els carlins.

El març de 1874 les forces carlines, dirigides per Francesc Savalls, van conquerir Olot (Garrotxa) i van convertir-la en la capital del carlisme. Pocs mesos després, a Sant Joan de les Abadesses (Ripollés), s’establí la Diputació General de Catalunya, presidida per Rafael Tristany, per bé que la seva estructura administrativa reflectia més fidelitat a la creada per Felip V que a l’anterior a 1714. A finals de 1874 s’inicià a Espanya el procés restaurador de la monarquia borbònica i el 1875 començà el regnat d’Alfons XII i l’etapa final de la Tercera Guerra Carlina. L’11 de febrer de 1875 Alfons XII reorganitzà el sometent per reprimir l’aixecament, el mateix dia que els carlins van dividir Catalunya en quatre vegueries, respectant, amb escassa acollida al territori, la divisió administrativa liberal de les quatre províncies amb els mateixos noms. Amb això demostraven el seu escàs sentiment foralista (ANGUERA, 1999), utilitzat en realitat demagògicament i propagandísticament per guanyar-se el suport de les classes populars catalanes. El març, l’exèrcit de l’oficial Martínez-Campos ocupà Olot i poc després començà el setge a la Seu d’Urgell, que va ser conquerida durant l’agost per les tropes governamentals.

El novembre de 1875 la guerra s’acabà a Catalunya i el 1876 creixen les postures realment intervencionistes de l’Estat espanyol contra el comunal del Pirineu català. Els veïns van utilitzar, majoritàriament, estratègies de defensa ja dins de la legalitat. Un exemple es troba al Pallars Sobirà, on el 1898 es creà, com ja hem assenyalat, la Societat de Veïns de Llessui per a la compra de la muntanya, amb què van poder continuar amb la gestió dels béns col·lectius. La compra s’efectuà a través d’un testaferro i a l’escriptura de formació de la societat es reconeixen els drets dels veïns que el 1896 havien signat un compromís amb el futur testaferro per a ser inclosos en la compra de la muntanya a la qual col·laborarien mitjançant els préstecs efectuats. Avui en dia, les partides de la muntanya de Llessui, que estan en mans de la Generalitat de Catalunya, són subhastades anualment i els accionistes de la societat continuen tenint accés preferent sobre altres ofertes foranes (GIL, 2000).

L’estatut municipal de 1924 va derogar definitivament les lleis sobre desamortització dels béns dels pobles, però el comunal havia perdut el seu caràcter popular gestionat pels mateixos veïns. El comunal que no es va desamortitzar va passar a ser propietat de l’Estat, com a part del Catálogo de Montes de Utilidad Pública, gestionats pels enginyers de forests i, per tant, ja completament desnaturalitzats. A la Catalunya actual, el 43% de la superfície forestal és d’utilitat pública (estatal) i és probable que la majoria fos comunal. Només el moviment llibertari català, durant la revolució social de 1936, va demostrar en casos excepcionals alguna espurna de memòria sobre l’autèntic passat comunal català. Per exemple, el novembre de 1936 el comitè local de Cantallops va impulsar la col·lectivització de l’antiga terra comunal anomenada «la Muntanya», per corregir la injustícia d’un fet històric, ja que feia referència en una acta a la usurpació de 1785 realitzada per onze veïns del poble que controlaven en aquell moment l’ajuntament (SERRANO, 2009). També, el 21 de juliol de 1938, durant un ple de l’Ajuntament d’Agullana, el regidor Joan Casademont va preguntar amb quin permís l’ajuntament havia disposat l’extracció del suro de la seva propietat, que havia comprat a Paulí Castells Vidal: l’ajuntament va respondre que els boscos del terme municipal eren considerats béns comunals, que van ser-li restituïts i que durant el primer any i el següent de la revolució social ja va extreure suro i, per tant, havia de continuar fent-se, ja que era del coneixement de tots els veïns l’existència d’antics béns comunals que van ser usurpats per particulars del terme. Pot sorprendre que en ple segle XX es parlés de drets comunals en un marc social caracteritzat per la consolidació de la plena propietat, un concepte més recent del que se’ns ha volgut fer creure (ALVARADO, 2001).

La desarticulació dels béns comunals va culminar amb dos processos paral·lels on l’Estat va intervenir:

  1. Va créixer la dependència del mercat i va disminuir la dependència del mont, la modernització de l’agricultura es basava en la importació massiva de nutrients i de combustibles de fora del sistema agrari i amb tot això ja no existia la disposició per a gestionar el comunal.

  1. La gestió dels comunals va acabar sent competència exclusiva de l’Estat, que es va apropiar dels monts a través dels consorcis establerts de forma forçada amb els pobles. L’estatització en els sistemes de gestió comunal i la ruptura de sistemes mancomunats van ser factors clau en la desarticulació del comunal. Es va passar d’un sistema mancomunat de pastures (accés a pastures sense abonar cap cànon) a un sistema de subhastes (monetització del dret d’ús del comunal). L’acció d’enginyers forestals sota la dependència del governador civil (Regl. 1865), va donar lloc a una pèrdua de la capacitat de decisió de les comunitats sobre els seus boscos i a una pèrdua de la solidaritat debilitant el grau de compromís de protecció.

«Sempre va ser un problema explicar els béns comunals amb categories capitalistes. Hi havia quelcom molest en ells. La seva existència mateixa induïa a fer preguntes sobre l’origen de la propietat i sobre el dret històric a la terra» (E.P. Thompson).

NOTES

1 El qui ofereix més en una venda, subhasta, etc., el millor postor.

2 Terra que es romp a fi de conrear-la. Conversió d’una terra boscosa en terra de conreu.

3 AHL , Expedient de sol·licitud d’exceptuació de la muntanya de Llessui, 1859.

4 Persona que conreava un tros de terra a rabassa morta.

5 Contracte d’explotació agrícola o agropecuària en què un propietari cedeix l’ús temporal d’una terra a un agricultor a canvi d’una part de la producció.

6 Servicio Histórico Militar (Madrid), 2 Secció, 4 Divisió, lligall 81, carta del 15 de febrer de 1869.

7 La Independencia, Barcelona, art. «Fruto del Petrolerismo carlista», p. 5.592 del 17-IX-1873.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *