El municipalisme llibertari

Recopilatori de fragments de Municipalismo Libertario. Las políticas de la ecología social, llibre de l’escriptora i artista nord-americana Janet Biehl on se sintetitzen els plantejaments de Murray Bookchin sobre el municipalisme llibertari com a part de l’ecologia social. Aquests plantejaments han estat una influència cabdal en el desenvolupament recent del paradigma del confederalisme democràtic, que ha inspirat la revolució a Rojava (Kurdistan sirià) que vèiem a finals de juny. Es proposa un model d’autogovern dels municipis on l’esfera pública sigui realment i directament gestionada pel poble, incloent-hi això una municipalització de l’economia, que no deixaria de ser una gestió comunal dels recursos.  Afegim el llibre sencer en castellà a la Biblioteca.

1998 1

Política versus art de governar

El municipalisme llibertari és una de les moltes teories que s’ocupen dels principis i pràctiques de la democràcia. En contrast amb la major part d’aquestes teories, no obstant això, no accepta la idea convencional que l’Estat i els sistemes de govern típics dels països occidentals d’avui són veritables democràcies.

(…)

Un Estat, per la seva pròpia naturalesa, es troba estructuralment i professionalment separat de la població general; de fet, està situat sobre i per damunt dels homes i les dones corrents. Exerceix el poder sobre ells, prenent decisions que afecten les seves vides. El seu poder descansa en última instància en la violència, sobre la qual l’Estat té el monopoli del seu ús legal, en forma d’exèrcit i cossos de policia. En una estructura on el poder està distribuït de manera tan desigual, la democràcia és impossible. Així, lluny de fer possible el govern del poble, inclús un Estat republicà és incompatible amb el govern popular.

El municipalisme llibertari proposa, en canvi, un tipus de democràcia que no és simplement una màscara que salvaguardi l’Estat. La democràcia que proposa és la democràcia directa, en la qual els ciutadans a les comunitats dirigeixen els seus propis assumptes a través de processos de deliberació i presa de decisions cara a cara, en lloc de deixar que l’Estat les prengui per ells.

En contrast amb les teories de la «democràcia» representativa, el municipalisme llibertari estableix una marcada distinció entre política i art de governar.

(…)

La política com a democràcia directa

Malgrat el seu ús indiferent en l’ús convencional, la política no és en absolut el mateix que l’art de governar, ni l’Estat és el seu àmbit natural. En els passats segles, abans de l’emergència de l’Estat-nació, la «política» s’entenia que feia referència a l’activitat dels ciutadans en una estructura pública, dotada de poder en institucions compartides i realment participatives. En contrast amb l’Estat, la política, com va ser una vegada i pot tornar a ser, és democràcia directa. Com proposa el municipalisme llibertari, política és el control directe dels assumptes comunitaris per part de la ciutadania cara a cara a través d’institucions democràtiques, especialment assemblees populars.

(…)

El naixement de l’Estat-nació

Independentment de com de centralitzat o descentralitzat sigui un Estat, li resultarà difícil coexistir amb l’autonomia municipal, amb pobles i ciutats que gaudeixin de llibertats de qualsevol grau d’importància. Inclús en els dies de l’imperi romà, l’emperador August i els seus hereus van fer de la supressió de l’autonomia municipal una peça central de l’administració imperial. Van donar a les ciutats tan sols la llibertat suficient per mantenir l’ordre públic i per recaptar tributs de les poblacions sotmeses. Molts segles més tard, els prínceps i monarques europeus van prendre un camí similar, restringint les llibertats municipals allà on podien, amb l’objectiu de consolidar el seu propi poder.

Realment era necessari per al desenvolupament de l’Estat-nació que el poder de les localitats es debilités, i especialment que les ciutats completament autònomes es sotmetessin a la burocràcia, la policia i l’exèrcit de l’Estat. El centre va penetrar les localitats establint primer sistemes legals unificats sobre el que anteriorment eren àrees diferents. En el segle XII a Anglaterra, per exemple, els «jutges del rei» que recorrien regularment tot el país van fer extensiva la common law a totes les jurisdiccions feudals fragmentàries; sota Enric II el sistema es va ampliar fins assolir totalment tant els casos civils com els penals, un sistema racionalitzat de tribunals, càstigs i jurats, i una judicatura reial professional. Al continent, reis i prínceps van imposar els codis legals romans a àmplies àrees, en un intent de desfer l’espessor de les conviccions legals locals i, de pas, debilitar la sobirania dels municipis.

Quan els Estats reials van ocupar els municipis i els van incorporar al seu control, la unificació legal va ser secundada amb la força, imposant l’administració des del centre. A principis de l’era moderna fins i tot els governants més corrents es van valdre de la força militar per expandir el seu domini. No obstant això, van ser els monarques absoluts d’Anglaterra i França els que van aconseguir reunir un enorme poder en les seves pròpies mans, construint grans Estats a partir de ciutats lliures, confederacions de municipis i dominis feudals.

A la vegada que les autoritats centrals limitaven el poder dels senyors feudals, també restringien les llibertats de municipalitats dinàmiques que impedien l’exercici de l’absolutisme. A la Itàlia del segle XVI, Maquiavel avisava cínicament el «príncep» constructor de l’Estat, el governant o el monarca que perseguien el domini, que era més difícil conquerir ciutats que tinguessin una història de llibertat i autogovern que aquelles que ja estaven acostumades a la dominació dels prínceps.

Els reis francesos i els seus ministres van compartir l’actitud de Maquiavel, i l’Estat francès va augmentar el seu poder a expenses de la llibertat municipal. L’any 1463 Lluís XI va declarar el seu dret a canviar com li semblés qualsevol constitució municipal «sense que ningú pogués fer altra cosa que mirar»; mentrestant Lluís XIII i Richelieu seguien la política d’«enfonsar les muralles de les ciutats». Durant la Revolució Francesa el govern jacobí no va cessar en aquest ímpetu centralitzador: com ja hem vist, la Constitució de 1791 va crear els departaments, ignorant els trets valuosos de les polítiques locals, mentre que els anys 1793-94 el Comitè de Seguretat Pública, sota la inspiració de Robespierre, gairebé va ofegar les institucions municipals del París revolucionari i de la totalitat de França.

Els predominants Estats monàrquics i les posteriors repúbliques, de manera creixent, van pressionar i imposar exigències a les ciutats sota els seus dominis, immiscuint-se en les seves llibertats i usurpant els seus poders:

«En realitat, no hi ha un mètode segur de controlar-les sinó és despullant-les. I qui sigui que es converteixi en governant d’una ciutat lliure i no la destrueixi, ha de comptar en ser destruït per ella, perquè ella sempre podrà trobar un motiu per a la rebel·lió en nom de la llibertat i dels seus antics usos, que no s’obliden ni amb el pas del temps ni amb els beneficis obtinguts.»1

A mesura que construïen administracions cada vegada més grans i eficients, els Estats s’apropiaven de funcions que havien estat prerrogatives tradicionals de les ciutats, no només respecte a la jurisdicció legal, sinó també respecte a la regulació econòmica, encunyació de moneda, sistema tributari i inclús les relacions diplomàtiques. Mentrestant, s’havien de finançar les guerres aparentment incessants que mantenien els reis entre si; les ciutats, amb tota la seva riquesa comercial, es van convertir en els principals objectius per als recaptadors reials. En el procés d’obtenir diners de les ciutats, els monarques van estendre el seu control sobre elles i van ofegar gradualment les llibertats municipals. Cap al segle XVII la ciutat antigament lliure havia estat completament engolida per l’Estat monàrquic i incorporada a la seva estructura centralitzada.

Resistència a la usurpació de l’Estat

Fora d’Europa trobem pocs conceptes polítics que uneixin la ciutat amb la llibertat en oposició a la dominació de l’Estat, o que atribueixin a la ciutat una vida política, costums i hàbits propis, oposats als de l’Estat. Les ciutats d’Àsia, per exemple, eren principalment centres administratius de les monarquies teocràtiques, on l’Estat i la ciutat existien en continuïtat i on difícilment es podien manifestar impulsos cívics de rebel·lió. No obstant això, els municipis europeus amants de la llibertat van engendrar una idea única de ciutat com a lloc de llibertats cíviques. A més, des de l’antiguitat fins als nostres dies, la ciutat ha estat el major antagonista del creixement i la centralització de l’Estat.

Durant el segle XII, com ja hem vist, la confederació de comunes del nord d’Itàlia, coneguda com la Primera Liga Lombarda, es va rebel·lar contra l’intent de Federic I Barbarosa de reclamar els seus «drets» imperials sobre les comunes de la Vall del Po. Les comunes confederades el van derrotar a Milà i van guanyar així la pau de 1183, que es va convertir en la base de les seves llibertats comunals. Mentrestant a França, Nimes, Avinyó i Marsella, ciutats que havien obtingut les seves llibertats a principis del segle XIII, es van confederar i van retallar els poders dels seus prínceps. Etienne Marcel, un popular líder del Tercer Estat durant el segle XIV a París, va intentar construir una aliança de ciutats que, amb el suport dels pagesos, limités i potser eliminés els poders de la monarquia francesa.

Al nord d’Europa molts pobles i ciutats es van confederar no només per promoure el comerç i la prosperitat comuna, sinó també per protegir les seves llibertats. De 60 a 80 ciutats al nord d’Alemanya, incloent-hi els majors ports del Bàltic, es van confederar en la Lliga Hanseàtica que va controlar el comerç marítim del nord durant segles. També eren de naturalesa comercial i defensiva les dues Lligues Renanes del segle XIII, situades en el que actualment és Alemanya. Al voltant del 1300, la majoria de municipis a l’àrea meridional alemanya de Suabia havien obtingut l’estatus de ciutats imperials lliures, és a dir, que es trobaven gairebé fora del control de l’emperador del Sacre Imperi Romà, Carles IV, i d’altres senyors territorials que encara reclamaven autoritat sobre ells. Anant més enllà en el seu desafiament, el 1348 van formar la primera Lliga Suaba (der Schwäbische Städtebund) sense autorització imperial. Igual que als Països Baixos, al segle XIV les comunes flamenques van unir les seves forces en una insurrecció contra els seus senyors feudals, mentre dues dècades més tard les ciutats holandeses i els seus governants es van unir per derrocar el govern espanyol i posar els fonaments per a una Confederació Holandesa.

De fet, en una època tan recent com el segle XIX, encara era poc evident que fos l’Estat-nació, i no la confederació, qui acabés definint les fronteres del poder a Europa. Les estructures federals abundaven encara al sud i al centre d’Europa. El retràs de la creació d’Itàlia i Alemanya com a Estats-nació es va deure en gran part als obstacles imposats per les ciutats i les seves confederacions; i malgrat que el provincialisme localista va ser un factor de pes, també ho va ser la forta tradició d’autonomia municipal i resistència a la centralització.

Fins ara, les xarxes de comunitats, viles, barris i pobles continuen mantenint la resistència a l’autoritat de l’Estat. El 1960, el moviment ciutadà de Madrid, estructurat completament al voltant de grups i institucions veïnals, va jugar un paper fonamental en el debilitament del règim franquista. Al final de la dècada dels 80, les convulsions que van portar la Unió Soviètica al col·lapse es van produir en part pel moviment a favor de l’autonomia regional i local. Quan els moviments comunals augmenten, la inestabilitat de l’Estat-nació es fa patent.

(…)

La municipalitat

El municipalisme llibertari és el nom del procés que té com a finalitat tornar a crear i expandir l’àmbit polític democràtic com l’àmbit de l’autogovern de la comunitat. Per aquesta raó el punt de partida d’aquest procés ha de ser la mateixa comunitat.

Una comunitat comprèn individus els habitatges dels quals estan agrupats en el veïnat d’un espai públic diferenciat, formant una entitat comunitària perceptible. Aquest espai públic, tant si és una plaça, un parc o inclús un carrer, és el lloc on la vida privada es transforma en vida pública, on allò personal es converteix més o menys en comú. Darrere la porta de casa seva, la persona gaudeix dels plaers de la vida privada i fa front a les seves exigències; però una vegada ha travessat la porta, entra en un món on és accessible als altres, inclús quan es conserva un cert grau d’intimitat de la vida privada. Aquí la gent es troba de forma regular o casual, sense la mediació de telèfons ni missatges escrits, i després de repetides trobades pot arribar a conèixer-se personalment.

No són el parentiu ni els llaços ètnics el que possibilita els vincles en una esfera pública (malgrat en algunes parts de les ciutats la gent del mateix grup ètnic pugui escollir viure en el mateix veïnat). Tampoc ho és el lloc comú de treball, d’on les persones tornen diàriament després de guanyar-se el pa. Són la proximitat residencial i els problemes i interessos compartits que sorgeixen en una comunitat concreta, problemes ambientals, educatius i econòmics, els que constitueixen els puntals d’una vida cívica compartida. Les trobades entre membres de la comunitat són, d’aquesta manera, els embrions de l’àmbit polític. Els assumptes que els membres de la comunitat tenen en comú, en tant que oposats als assumptes propis de les seves vides privades, es converteixen en temes d’interès en l’àmbit polític.

Sens dubte, les persones es troben en altres àmbits de la societat, com en l’àmbit laboral o la universitat, àmbits que també poden ser democratitzats i que, de fet, han de ser-ho. No obstant, només la comunitat està oberta a tots els membres adults quant a residents, no només a treballadors i estudiants, i pot convertir-se, per tant, en una àmplia àrea per a la gestió dels assumptes de tota la comunitat.

És des d’aquest nivell polític incipient de la comunitat que el municipalisme llibertari s’esforça per crear i renovar l’àmbit polític, i després expandir-lo. Aquí les persones poden potencialment transformar-se de mònades aïllades a ciutadans que es reconeixen entre si, són mútuament interdependents i que, com a tals, els preocupa el benestar comú. És aquí on es poden crear les institucions polítiques que condueixin a una àmplia participació comunitària i la mantinguin de forma continuada. És aquí on la ciutadania pot omplir-se de sentit en el moment que els ciutadans recuperin i estenguin el poder que l’Estat els ha usurpat.

El municipalisme llibertari anomena «municipalitats» aquest tipus de comunitats polítiques potencials. Sens dubte, les municipalitats que avui existeixen varien àmpliament en mida i estatus legal; van des d’una petita vila o poble d’una zona rural, o una petita ciutat, a un barri d’una enorme metròpoli com Nova York, que encara tenen en comú les característiques i tradicions suficients perquè puguem utilitzar en tots els casos la mateixa denominació. La seva característica comuna més important és que totes són potencialment llocs d’un àmbit polític naixent, on la tradició de la democràcia directa de la qual hem estat parlant pot ser reanimada i expandida. Per portar l’àmbit polític naixent de qualsevol municipalitat a la seva realització com a àmbit de llibertat cívica, el govern de la ciutat ha de ser posat en mans dels seus habitants: els membres adults de la comunitat, o ciutadans. És a dir, ha de ser descentralitzat i democratitzat.

Descentralització

Si ha de realitzar-se el potencial polític de la municipalitat, la vida comunitària ha de ser portada a una escala de dimensions apropiades per a un àmbit polític democràtic. És a dir, les ciutats ja existents que siguin de mida considerable han de ser descentralitzades en municipalitats més petites de dimensió gestionable.

La descentralització pot prendre formes diferents, però la descentralització institucional és la més important al principi. La descentralització institucional és la descentralització de l’estructura governamental de la ciutat, mitjançant la creació d’institucions polítiques a les municipalitats més petites on actualment només existeix una major. En una ciutat gran, podria significar descentralitzar el govern de la ciutat i traslladar el lloc de poder i control de l’ajuntament als diversos barris. En una ciutat més petita o en un poble, podria adoptar una forma similar, encara que les unitats locals serien menors en nombre i més grans en proporció a la ciutat existent actualment. En una vila rural, la mida de la unitat existent és probablement suficientment petita com perquè la descentralització no sigui necessària.

Al final, la ciutat o poble descentralitzat veuria néixer una multiplicitat de centres veïnals on abans hi havia un únic ajuntament, nous espais públics i una nova infraestructura sota el control de centres més petits. Veuria com es desenvoluparia la producció econòmica local. Podrien crear-se zones verdes, on els residents tindrien la possibilitat de conrear aliments a les hortes locals. La gent que ara passa hores viatjant a treballs on remouen papers sense sentit, és possible que preferís passar el seu temps desenvolupant les seves habilitats per a la fusteria, la ceràmica, la producció tèxtil o el disseny arquitectònic i convertir això en una activitat a jornada completa. És possible que trobés més sentit a exercir una professió dins el sector sanitari, o a ensenyar història, literatura o matemàtiques als joves de la comunitat a vendre, per dir alguna cosa, cases o assegurances de vida. Altres persones potser preferirien dedicar la major part del seu temps a cuidar nens petits, d’acord amb les disposicions sobre la cura dels nens que la comunitat establís.

La descentralització no necessitaria que totes les institucions comunes a la vida de la ciutat fossin reproduïdes en miniatura a cada barri. Les universitats, per exemple, podrien conservar-se com a centres d’aprenentatge; sens dubte, no tindria sentit establir una universitat a cada barri de la ciutat. Ni seria necessari eliminar els grans hospitals a favor de clíniques més petites. Ni les institucions culturals, com teatres i museus, serien forçosament dissoltes i substituïdes per petits teatres i museus a cada barri. Però deixarien de ser propietat privada i retornades al control de la comunitat on estiguessin situades. A més, el ressorgiment de la vida política comunitària i el retorn a una escala més petita podria provocar perfectament un despertar cultural, de manera que és possible que els ciutadans volguessin i necessitessin obrir escoles, centres mèdics, teatres i museus a la seva pròpia municipalitat, malgrat el seu accés als més grans ja existents.

Alhora que s’estigués donant la descentralització institucional, podria també començar la descentralització física. La descentralització física és la desconcentració de l’entorn construït d’una gran ciutat, pel que fa al seu terreny i infraestructura. Les municipalitats més petites necessitarien proporcionalment centres ciutadans més petits que el municipi, igual que un sistema d’infraestructures menor, espais públics, etc. Podrien crear-se noves zones verdes a prop del centre de cada nova municipalitat, perquè la nova vida municipal tingués un centre. La descentralització ajudaria també, i no de forma casual, a anivellar l’equilibri entre ciutat i camp, entre la vida social i la biosfera. A més, la descentralització física seria indispensable per construir una comunitat ecològicament sòlida.

Democratització

Quan els dos tipus de descentralització s’estiguin duent a terme, les noves i més petites municipalitats experimentaran un procés de democratització. Aquest procés, de fet, seria inseparable de la descentralització. Les noves i més petites municipalitats es convertirien així en llocs de democràcia directa.

L’estructura institucional d’aquestes democràcies directes estaria formada per assemblees de ciutadans –grans reunions generals on tots els ciutadans d’una àrea determinada es troben, deliberen i prenen decisions sobre els assumptes d’interès comú. Aquestes assemblees beurien dels preceptes i pràctiques més intel·ligents establertes per les seves predecessores en la tradició de la democràcia directa –l’ecclesia a l’antiga Atenes, la conjuratio i les assemblees a les comunes medievals, les assemblees municipals a Nova Anglaterra i les assemblees de les seccions parisenques– tant com d’altres exemples de democràcia directa de qualsevol part del món, sense tenir en compte si són pròpies de la història i tradició d’una regió particular.

(…)

La municipalització de l’economia

El municipalisme llibertari proposa una forma de propietat pública que és realment pública. La política econòmica que planteja com a alternativa no es basa ni en la propietat privada ni en la dispersió en petits col·lectius ni en la nacionalització, sinó en la municipalització, és a dir, en posar-la sota la «propietat» i el control de la comunitat.

Aquesta municipalització de l’economia significa la «propietat» i la direcció de l’economia per part dels ciutadans de la comunitat. La propietat, incloent-hi tant la terra com les indústries, ja no seria gestionada privadament, sinó que seria posada sota el complet control dels ciutadans en les assemblees. Els ciutadans es convertirien en els «propietaris» col·lectius dels recursos econòmics de la seva comunitat i formularien i aprovarien la política econòmica per a la comunitat. Serien ells, i no els buròcrates o els capitalistes, els qui prendrien les decisions sobre la vida econòmica.

Els ciutadans prendrien aquestes decisions independentment de la seva professió i lloc de treball, ja que, al final, les decisions a prendre afecten la totalitat de la vida econòmica de la comunitat. Aquells que treballen en una fàbrica participarien formulant polítiques no només per a aquella fàbrica, sinó també per a les altres –i igualment per a les granges. Participarien en la presa de decisions no com a obrers, pagesos, tècnics, enginyers o professionals, sinó com a ciutadans. Les decisions que prendrien estarien guiades per les necessitats de la seva comunitat com a conjunt, no per les d’una empresa, professió o sector comercial concret; servirien els interessos de la comunitat.

Durant molt temps, en la història del pensament polític s’ha sobreentès que ni la democràcia ni la llibertat política poden existir en una societat on hi ha enormes desigualtats de riquesa i ingressos. Aristòtil sabia, com sabia Thomas Jefferson, que el govern popular no podia sostenir-se allà on els recursos estiguessin distribuïts de manera molt desigual. Sense un ferm igualitarisme econòmic qualsevol tipus de democràcia seria probablement molt efímera, donant lloc tard o d’hora a l’oligarquia o al despotisme.

Jefferson va preveure que una igualtat de condició universal i generalitzada seria necessària perquè inclús la república nord-americana pogués perdurar. No obstant, poc després de la seva mort la relativa igualtat econòmica del seu temps ja havia començat a cedir a les concentracions de poder econòmic privat.

(…)

En una societat anarquista racional la desigualtat econòmica s’eliminaria retornant la riquesa, la propietat privada i els mitjans de producció a la municipalitat. A través de la municipalització de l’economia, la riquesa de les classes propietàries seria expropiada per la gent corrent i dipositada en mans de la comunitat per ser utilitzada en benefici de tots.

La vida econòmica com a tal seria absorbida per la comunitat i posada sota el control de l’àmbit polític, que assumiria la presa de decisions econòmiques com una part dels assumptes públics, responsabilitat de l’assemblea. Ni les fàbriques ni la terra podrien convertir-se mai més en unitats separades, competitives, amb els seus propis interessos.

Les decisions de l’assemblea, cal suposar, estarien guiades per pautes racionals i ecològiques. L’economia es convertiria en una economia ètica. Els conceptes clàssics de límit i equilibri substituirien l’imperatiu capitalista d’expansió i competència a la recerca del benefici. La comunitat valoraria les persones per les seves aportacions positives a la vida comunitària, no pel seu nivell de producció o consum. Actuant a través de les seves assemblees, els ciutadans impedirien conscient i deliberadament a les organitzacions econòmiques seguir els imperatius capitalistes de recerca del benefici en lloc dels principis ètics de cooperació i distribució.

L’assemblea prendria decisions no només sobre la producció, sinó també sobre la distribució dels mitjans de vida materials, satisfent la promesa de posar fi a l’escassetat. El «cadascú segons la seva capacitat i a cadascú segons les seves necessitats» –la reclamació de tots els moviments comunistes del segle XIX– es convertiria en una pràctica real, una responsabilitat institucionalitzada de l’àmbit polític. Cadascú en la comunitat tindria accés als mitjans de vida, independentment del treball que ell o ella fossin capaços de realitzar; la comunitat veuria que existeix entre tots els ciutadans una igualtat econòmica a grans trets, basada en criteris de necessitat definits sobre una base ètica i racional.

A escala geogràfica més àmplia, la vida econòmica seria controlada per la confederació de municipis. Els béns expropiats a les classes propietàries serien redistribuïts no només dins de cada municipi, sinó entre tots els municipis de la regió. A escala confederal, cada municipi compartiria els seus recursos amb els altres, i es prendrien decisions sobre producció i distribució. Si un municipi intentés aprofitar-se dels demés la resta de municipis confederats tindrien dret a impedir-li. Tindria lloc una profunda politització de l’economia que acabaria estenent l’ètica econòmica a una àmplia escala regional.

NOTES

1 Nicolau Maquiavel, «The Prince», capítol 5, a The Prince and the Discourses (Modern Library, Nova York, 1940).

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *