El comunal (El comú català)

Fragment d’El comú català. La història dels que no surten a la història, estudi de David Algarra Bascón publicat el 24 d’octubre de 2015 sota llicència Creative Commons. Sobre la gestió comunal de recursos en l’àmbit de Catalunya: garrigues, boscos, deveses, bovalars, forns, molins, fargues, aigua i sistemes hidràulics… Es pot trobar l’edició en paper en diferents llibreries o demanar l’edició gratuïta en pdf a la web elcomu.cat.

el comu cat

«La consideració històrica dels béns comunals sembla que no té molt d’èxit entre nosaltres. Poques anàlisis contemplen llur existència, llur extensió, l’engraellat dels drets i obligacions comunals al si d’una organització camperola, o llur evolució en la Catalunya moderna. És un d’aquells temes marginals que hom passa per alt o diu quelcom per omplir l’expedient.» (Josep Maria Bringué i Portella, Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya (1984) – Breus reflexions sobre els béns comunals a la Catalunya moderna)

«Cal afirmar, d’entrada, que la qüestió dels béns comunals als Països Catalans no ha merescut una atenció suficient per part dels medievalistes, contràriament a molts països del nostre entorn com Itàlia i França» (Josep Fernández Trabal, Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània –Sistemes agraris, organització social i poder local als Països Catalans– Béns comunals a l’Edat Mitjana. Un estat de la qüestió.)

El comunal

Els béns comunals són un cos de béns rústics pertanyents al comú, que per la seva naturalesa són un complement del conreu de la terra i de la subsistència familiar. Recursos comunals són les pastures, els boscos, les aigües, els erms, les salines, la caça, etc. Sobre aquests béns radicats en un terme, els habitants d’un lloc n’exerceixen un dret d’aprofitament per a les necessitats de cada casa, amb què no podien ser utilitzats per al lucre o la comercialització.

La història del comunal català no s’ha de buscar en les fonts de dret general o territorial, ja que és en el fet local on neix i gairebé totes les localitats, petites i grans, van sorgir per obra dels seus propis consells veïnals. Es poden trobar algunes referències sobre el comunal en normes de dret general com ara l’Usatge 72 strate1 o a la Constitució de les Corts de Barcelona de 1283. Per exemple, a l’Usatge strate, s’estableix que camins i vies públiques, aigües corrents i fonts vives, prats i pastures, boscos, garrigues i roques, pertanyen a les potestats, però no com un dret, sinó com un deure de disposició, ja que les potestats estan obligades a atorgar (com hem vist anteriorment més que atorgar el correcte, en molts casos, és fer oficial un antic costum) aquests béns a les comunitats que estiguin en disposició de treballar-los. Per tant, el reis o els senyors jurisdiccionals no podien tenir-los en alou2 ni en domini, sinó que la pertinença era dels pobles en règim d’aprofitament comunal (PAU I GRATACÓS, 2003). Però, és en les fonts de caràcter local on més informació es pot trobar: les cartes de poblament i les franqueses, així com els privilegis reials i senyorials (llibre verd, de la cadena, etc.), o les ordenances municipals com el Llibre de Mustaçaf3 de Barcelona, Igualada, Solsona, Sabadell, Sant Llorenç de Morunys, etc. Altres documents són els diplomes que reflecteixen pactes, convenis entre comunitats, cases i arbitratges o resolucions judicials.

Segons l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals, les pastures naturals (pasqua) i els prats conreats (prata) apareixen a la documentació pirinenca i prepirinenca de l’Alta Edat Mitjana com a imprescindibles per al manteniment del bestiar que pot agrupar-se en ramats comunals o dules, caps de bestiar de diferents famílies que són vigilats per un pastor o duler (FELIU, 2009). A la vall de Ribes, els veïns podien pasturar el seu bestiar sense autorització del monarca, dret confirmat per Jaume I el 1252, tot i que, com ja s’ha comentat anteriorment, aquest tipus de confirmacions representen l’aparició oficial, no la real, que és molt més antiga. Situacions similars es troben a valls com les de Querol, d’Àneu, d’Aran, d’Andorra i en altres de pirinenques. Tanmateix, aquest tipus de béns comunals no era exclusiu de la muntanya, perquè a les terres del terme de Tortosa també eren significatius per a la ramaderia. Segons els Costums escrits de Tortosa, l’any 1272 els veïns podien pasturar als termes de la ciutat fins a les terres llaurades i fins i tot a les terres de cultiu mentre no estiguessin sembrades, com veurem més endavant. En la repoblació de les zones de frontera van intervenir camperols, que venien de les muntanyes i reproduïen els usos i costums dels seus llocs de procedència, on era habitual el comunal. A l’arribada dels repobladors aquestes terres no eren buides de gent, la tasca d’expansió de les terres de cultiu va ser feta conjuntament pels ja residents i pels nouvinguts (FONTANA, 2014).

Per l’historiador Gaspar Feliu, el comunal, així com les pràctiques comunitàries, tenen el seu origen en les societats indígenes preromanes, com ara els ibers, vascons i aquitans, quelcom comú amb altres organitzacions tribals o clàniques. L’individualisme romà (ius utendi et abutendi) s’oposava al comunalisme d’aquestes societats que estaven sota servituds i obligacions col·lectives, amb espais comunals al servei de tots els membres de la comunitat i que no es podia apropiar ningú. La romanització no va més enllà de la construcció de ciutats i de la seva administració imposada. Una vegada el món urbà romà entra en crisi i comença a desaparèixer, tornen a aparèixer costums i formes d’organitzar-se anteriors. De fet, les invasions romanes, visigodes, musulmanes i carolíngies a penes intervenen en les formes d’organització econòmica i política en el món rural, sent el seu objectiu principal l’extracció de rendes i/o la recaptació d’impostos (FELIU, 2009).

Entre els diferents espais comunals, com hem comentat, tenim les garrigues, que a més de farratge per al bestiar, oferien herbes i arbustos aprofitables per a usos artesanals, com el roldor, el margalló, la grana o l’espart, així com herbes aromàtiques per a usos culinaris, medicinals i de perfumeria. El roldor és un arbust les fulles del qual, una vegada seques i polvoritzades, produeixen l’anomenat sobac, que s’utilitzava per adobar les pells, com s’esmenta, per exemple, als privilegis de Banyoles o als Costums de Tortosa (OLIVER, 1881). El margalló és una palmera que abunda a la zona del Garraf que s’utilitzava per a la fabricació d’escombres i objectes de cistelleria. Aquesta artesania es feia en llocs com Cubelles. El garric és una petita alzina en la qual poden habitar colònies de quermes, un insecte homòpter de la família dels còccids del qual s’extreia la grana, un colorant vermell de tintoreria molt apreciat que es fabricava principalment a Tortosa i que era de lliure recol·lecció per disposició dels Costums (OLIVER, 1881). L’espart també apareix als Costums de Tortosa: es podia agafar amb franquícia i s’utilitzava per a la fabricació de cordes, cabassos, sàrries, espardenyes, estores, etc.

Els boscos proporcionaven la llenya per escalfar les llars i per a les diferents classes de forns (de pa, de calç, de vidre, de teules, de rajoles, de terrisseria, de pega…), a més de carbó vegetal per a realitzar diverses activitats artesanals i per a usos domèstics, la fusta per a la construcció i la reparació d’edificis (bigues, muntants, portes, finestres…) i per a l’elaboració de les eines rústiques, agrícoles i armes, com les ballestes que necessitaven fusta de qualitat i que fos flexible. La pega i el quitrà també eren productes obtinguts del bosc i eren elaborats mitjançant la resina del pi que era extreta i destil·lada. Altres ingredients del quitrà eren el sèu, que és greix cru d’animals remugants, així com l’oli, que tenia aplicació per fer ceràmica. Aquests productes eren elaborats al bosc per uns artesans anomenats muntaners, que ja apareixen anomenats als Costums de Tortosa.

Altres aprofitaments obtinguts dels boscos comunals eren el suro4 o els fruits silvestres per a l’alimentació humana i del bestiar, com les glans, pinyons, nous, castanyes, lledons, etc., així com herbes per al bestiar i la caça. Les aigües s’utilitzaven per al regadiu d’horts i conreus, com a força motriu dels molins –també de caràcter comunal–, i com a aliment a través de la pesca fluvial. De les marjals i dels saladars se n’extreien joncs, canyissos, sisca i sosa. El jonc s’utilitzava per fer estores i tant el canyís com la sisca eren utilitzats com a part dels sostres d’algunes cases o barraques. De les herbes del gènere «salsola soda», com el salicorn fi o barrella, se n’extreia un producte (carbonat de sodi) que s’utilitzava per a la fabricació del sabó i del vidre.

Les deveses van sorgir com una forma d’assegurar a una població el subministrament de la llenya, fusta, carbó, pasturatge i caça per a l’ús domèstic, davant l’augment de la població dels voltants. Es tractava de destinar una part del territori només per als veïns i on ningú més pogués accedir sense autorització. Un exemple és la devesa que els veïns de la Pobla de la Vall de Sant Miquel van crear el 1336. Els bovalars o boalars eren similars a les deveses, però més petits, al principi reservats al bestiar de llaura i pel consum humà. Un exemple és el bovalar que el Consell de Lleida va concedir el 1386 als veïns de Vilanova d’Alpicat (FERRER I MALLOL, 1990).

La majoria dels historiadors atribueixen la titularitat dels béns comunals al comú dels veïns mentre el municipi no es concreta com a organisme estructurat amb una representació permanent. Mentre no s’arriba a aquest estadi, el que compta és el comú com a organisme autònom. Segons l’historiador Gaspar Feliu, des de la historiografia s’acostuma a dir que tota la terra era de domini públic (fisc) o de domini privat (alou), però en realitat aquesta afirmació és inexacta i insuficient, ja que el fisc no era un domini públic en el sentit de comú o comunal, sinó el domini d’una potestat pública. Aquí veiem que, en la historiografia, com en altres àmbits, sovint el que és estatal es confon amb el que és públic. Hi ha un tercer tipus de domini, el comunitari o alou comunal, és a dir, la propietat comuna de tots els veïns. Aquest tipus de domini acostuma a quedar en l’oblit perquè genera poca documentació o, per regla general, roman perduda (FELIU, 2009). Els senyors van lluitar per apoderar-se d’aquesta propietat alodial i imposar el seu domini a pobles i terres (SALRACH, 1987). La poca documentació que hi ha sobre l’alou comunal és la conseqüència dels plets amb els senyors que van intentar usurpar-lo (BONNASSIE, 1979; SALRACH, 1992; MARTÍ, 1985-1986). Per exemple, l’any 977 en el plet de Vallformosa els veïns aconseguirien que el comte reconegués que la vall era alou comunal per dret d’aprisió (BONNASSIE, 1979).

D’altra banda, com ja hem esmentat abans, el dret d’aprofitament d’aquests béns comunals va tenir a Catalunya el nom d’empriu, per bé que existeix la hipòtesi que l’empriu és fruit de la usurpació dels franc alous comunals a les comunitats rurals per part del poder comtal i senyorial. Per exemple, el franc alou dels pobles pirinencs sobre els seus termes responia a una lògica clànica diferent de la lògica senyorial i comtal. Els pobles van lluitar per mantenir el reconeixement del comunal i un dels primers atacs que van rebre va ser-ne la confusió interessada amb el fisc, a partir de la idea del dret romà que les terres que no eren de ningú estaven a disposició de les potestats. La doctrina legal catalana del dret comú –que no hem de confondre amb el dret consuetudinari, ja que el dret comú és de tall romanista-, representada pel noble, jurista i advocat Jaume Càncer el 1594 deia «El que hi ha dins el terme del castell, si no és de ningú, és del senyor del castell: i així es veu a Catalunya que el senyor cedeix en emfiteusi les terres vacants, no posseïdes per ningú». El resultat de l’aplicació d’aquesta llei podria haver representat la desaparició del franc alou comunal, perquè com que no era de cap família en concret va poder quedar reduït a empriu (FELIU, 2009). Dins el dret d’ús o empriu existien drets d’ús més concrets com el «dret de gallorsa», que és el dret de pasturar les ovelles a les terres comunals, o el «forestatge», que és el dret de fer ús d’un bosc comunal, etc.

El dret d’aprofitament del comunal constituïa una certa garantia de sosteniment per a tothom. Proporcionava aigua, llenya, fusta, pastures, fruits silvestres, caça, pesca… que es pot considerar un mínim per a la subsistència. Hi havia diverses formes d’aprofitament dels béns comunals que eren regulades pels usos i costums de cada localitat i per les ordenacions del comú. Es poden resumir en tres:

  1. L’explotació col·lectiva o comunal, que ha de ser simultània, sense poder dividir el bé entre persones concretes. L’ús simultani té dues modalitats. A la primera, es determina un límit en l’aprofitament, per exemple, un límit en el nombre de caps de bestiar, o que s’exercís en determinats dies de l’any, com passava als costums de la Vall d’Aran. A la segona no hi ha cap restricció mentre l’aprofitament sigui exclusivament per a l’atenció familiar segons les seves necessitats, com ara la llenya.

  2. La distribució del bé en lots, sorts o quotes en proporció al nombre de membres de cada casa. Per exemple, les boïgues eren un cultiu temporal sobre un espai de titularitat col·lectiva per part de les cases, ja fos per lliure disposició (al Prepirineu) o concedides per la comunitat (a l’Alt Pirineu) (CONGOST, 2007). Una altra possessió temporal era l’orri, que consistia en un tancat de pedra on es portaven els ramats d’ovelles per munyir-les i fer formatge. Les boïgues pròximes a l’orri es beneficiaven dels fems, produint un rendiment superior (FELIU, 2009).

  3. Quan la naturalesa del bé no es presta a la divisió en lots s’adjudica en pública subhasta a una casa amb la condició que el producte sigui aplicat a satisfer les necessitats del comú de forma gratuïta.

Aquestes formes d’aprofitament responen normalment al principi de gratuïtat5, però de vegades generaven ingressos a la universitat, pagant els veïns un cànon o una taxa. A partir del Decret de Nova Planta6, els béns destinats a produir rentes als ajuntaments, s’anomenaven béns de propis. Aquesta utilització solia ser exclusiva dels veïns encara a les valls pirinenques i en altres llocs el costum era més ampli i el comú dels veïns podien cobrar herbatge7 o altres drets als forasters. Als Costums de Tortosa es feia distinció entre fusta per a consum domèstic, que era gratuïta, i la que es venia als forasters, que pagava el quarantè. La Carta de Població de Paüls de 1293 regulava que la llenya i la fusta venuda a forasters havia de pagar-se a un diner8 per somada9, igual que els veïns de la Vall de Querol quan recollien llenya del bosc de Campcardós destinada a la venda, mentre que quan era destinada a la venda a forasters la fusta gran la pagaven a un òbol10 per peça i la fusta petita a dos diners per somada.

Per tenir dret a l’aprofitament calia ser veí, amb casa habitada o foc11. Més endavant es van afegir noves condicions per ser-ho. Per exemple, si era admès pel Consell o si la seva casa tenia una era incorporada. A la Vall d’Aran, l’any 1313, es va aprovar un costum que lligava el dret de l’ús del comú a ser veí i no al naixement, per evitar que aquells que emigressin aprofitessin el comú com si hi visquessin (VALLS I TABERNER, 1987). Els costums de les valls pirinenques donaven als veïns la facultat de prendre penyores (el seu ramat, les seves eines…) als homes d’altres llocs que s’aprofitessin dels seus béns comunals i no les retornaven fins que no es restaurés el dany, normalment amb una multa.

Als costums aranesos s’indicava el que no es podia fer amb els béns comunals: no es podia fer molí o casa, ni plantar arbres o vinyes, mentre que a Andorra els veïns podien apropiar-se de l’extensió d’un prat (apradar) que als altres veïns els semblés bé. També, es podia conrear la terra (aboïgar) o fer corrals per al bestiar (acortalar) sense que la terra deixés de ser comunal (VALLS I TABERNER, 1990).

Segons l’historiador J.M. Bringué les terres comunals són l’element relativament més conegut dels béns comunals perquè han perdurat fins als nostres dies, tot i que en formes imperfectes recollides al dret positiu actual. Però, hi ha altres formes de comunal menys conegudes, com els serveis o els mitjans de producció comunals per a la transformació de productes: els molins, els forns, les ferreries o fargues i els recs comunals.

Els forns comunals solien formar part del conjunt d’habitatges, i estaven a disposició dels veïns per satisfer diferents necessitats, normalment per coure pa12. De forns comunals n’hi va haver en multitud de pobles i alguns s’han mantingut fins avui, per exemple, el Forn Jussà de Cardona (Bages), el forn de la magnífica vila closa13 de Montfalcó Murallat (Segarra), el forn de la vila d’Àger (Noguera) del segle XIV o el forn comunal de Capafonts (Baix Camp), conservat en un edifici del segle XIII que funcionava encara a mitjans del XX.

Els molins formaven part dels serveis de primera necessitat d’aquells pobles que eren a prop d’un riu. Els moliners, elegits pel comú, hi molien blat per fer farina, olives per fer oli, o altres productes. Hi ha molts pobles que tenien el seu propi molí, com a Escalarre, on el molí era situat a prop de l’església, o a Isil, que es trobava entre els dos nuclis poblacionals; en altres pobles era a prop del nucli, com en els casos de Sorpe, Unarre, Son, Alòs o Lladorre. Als pobles que eren lluny del curs d’un riu el molí se situava més apartat, com a la vall d’Àssua, on els molins pertanyien al comú dels pobles de Llessui, Seurí, Bernui, Altron i Surp, sent una mostra, a més a més, dels pactes supralocals que prenien un conjunt de comunitats en benefici mutu (FELIU, 2009). A Gironella hi ha documents on es constata que si el comú no estava satisfet amb la feina del moliner, podia ser substituït, després de donar-li tres mesos de temps, el mateix temps que tenia el moliner per avisar al veïnat si volia deixar la feina. El moliner havia de moldre tot el blat que li portaven i se’n quedava una 1/24 part pel seu treball (BUSQUETS, 2000). A Banyoles, l’aigua era emprada entre altres coses com a força motriu dels molins fariners, drapers i altres indústries localitzades al poble. En un litigi ancestral sobre la propietat de les aigües de Banyoles, que va acabar amb la concòrdia de 1685, el síndic de la universitat va dir que el plet es devia a «la defensa de dites particulars deduint estar dita Universitat y singulars de aquella en quieta y pacifica possessió de esta part de més de cent anys de usar de dita aigua del Estany per regar sas terres, moldrer molins y altres cosas necessàries»14. Al capbreu15 de Cruïlles de 1319 podem veure les formes d’ús dels molins que eren compartits per diversos veïns. A cada molí hi havia un grup d’uns sis pagesos, anomenats tenetores, parceriis o parçoners16 –que disposaven d’unes «parts» del molí que consistien en uns dies i nits en què cada parçoner podia fer-ne ús. Aquesta forma d’aprofitament implicava la col·laboració d’un grup de pagesos per fer funcionar la màquina hidràulica. Els molins, segons el principi de la lliure molta, durant molts segles van continuar sent utilitzats autònomament per les comunitats camperoles, i els conflictes entre senyors i pagesos generalment acabaven a favor dels segons, com es desprèn, per exemple, de la sentència arbitral de l’any 1263 per la disputa pels molins entre Barcelona i Guillem de Cervelló (FERNÁNDEZ TRABAL, 2004).

Les fargues o forges comunals eren obradors existents des de l’Alta Edat Mitjana on es fabricaven peces de ferro necessàries per a les eines agrícoles, ferradures d’animals, eines per a la construcció, armes per a la host veïnal, etc. Consistien en forns que cremaven carbó barrejat amb aire a pressió que abastava altes temperatures que permetien fondre el mineral per separar el ferro (mena) de les impureses (ganga). El sistema de producció de ferro conegut com a «procediment català» –la forja catalana– va ser molt apreciat per aconseguir majors temperatures que les obtingudes amb les manxes de fargues tradicionals. Les citacions textuals i la toponímia mostren fargues en comunitats de muntanya de la Vall d’Aran, la Vall Ferrera (Pallars Sobirà), Fenolleda (Pirineu oriental) i en altres indrets. Segons la historiadora i arqueòloga Marta Sancho i Planas durant el segle IX les fargues van ser construïdes i utilitzades per les comunitats camperoles per satisfer les seves necessitats d’utillatge. Aquesta historiadora remarca l’estructura social de la base productiva organitzada en famílies de camperols capaços de decidir les seves pròpies estratègies de producció, amb la finalitat d’aconseguir l’autoabastiment de les economies familiars (SANCHO I PLANAS, 1997). Per exemple, al jaciment de la Coma Peronella existeix un taller de forja datat entre els segles VII-VIII, i també a l’assentament de Monistrol de Gaià (segles VI-X) i al Collet de les Caixes de Navàs (segles XI-XII), tots en mans de les comunitats rurals (GIBERT, 2011). El control senyorial sobre les fargues començarà a intensificar-se en el segle XIII (AMENOS, 2004). L’arqueologia detecta els primers centres pròxims a les fortificacions senyorials entre mitjan segle XIII i la segona meitat del segle XIV (GIBERT, 2011), tot i que en aquests segles hi havia pagesos que tenien ferreries particulars com les picadoras de Riudellots de la Selva (MALLORQUÍ, 2007), ja que la transformació del ferro no requeria una infraestructura molt complexa (fornal, manxa, enclusa, eines i les matèries primeres, essencialment ferro i carbó vegetal).

L’aigua i els sistemes hidràulics (aqüeductes, canals, séquies…) com a béns comunals eren, també, un aspecte important de les comunitats locals. En molts pobles l’entitat que gestionava i assegurava el manteniment d’aquests sistemes era la universitas. A l’Usatge stratae es constata que el sobirà no tenia cap domini sobre l’aigua, n’era un simple administrador quehavia de tenir cura del destí comunal que s’indicava a la mateixa norma (DE BROCÀ, 1918). L’aigua no només era important per a l’agricultura, també ho era per al transport i la pesca, i com a força motriu de molins i altres màquines, tal com hem vist anteriorment. Des de l’Edat Mitjana, moltes cartes de població i altres documents de dret local, com els Costums de Tortosa, contemplen les aigües com a béns comunals. Un exemple característic de la pervivència de les aigües comunals és el de l’estany de Banyoles, que en l’actualitat encara és propietat de tots els banyolins, des que, declarat comunal oficialment l’any 1685, es va arribar a una concòrdia, després d’un litigi ancestral, entre el Monestir de Sant Esteve, el rei i la Universitat o Comú de Banyoles (PAU I GRATACÓS, 2003). D’igual forma, en els territoris precatalans del Xarq al-Àndalus, també va existir el comunal. Les comunitats rurals andalusines de les terres de Lleida i del baix Ebre, com Tortosa, fins al segle XII vivien en alqueries. Aquests espais residencials disposaven, tant de terres en règim de propietat privada (mamluka), com de terres no apropiades (mubaha) que pertanyien a tota la comunitat pagesa. Les terres de mamluka eren de regadiu ‒les més productives‒ amb unitats hidràuliques al voltant dels cursos fluvials, una de les aportacions fonamentals de les comunitats rurals andalusines que, segons historiadors com Thomas G. Flick, no es degué al poder central, al contrari del que asseguren altres historiadors, com Karl Wittfogel i les seves tesis sobre el «despotisme oriental» (ERITJA, 1998). Tanmateix, la majoria dels molins en els espais hidràulics, utilitzats per irrigar els cultius, estaven controlats col·lectivament pels camperols, mentre que un percentatge petit, de l’ordre del 10%, quedaven en mans privades o eren de l’Estat (KIRCHNER, 1997). Les terres de mubaha es dividien en terres comunals (harim) i mortes (mawat). De les primeres el camperol treia fruits silvestres, pastura, llenya, fusta, caça… i les segones eren terres apropiades temporalment pels veïns que s’utilitzaven per al cultiu de secà. Altres espais comunitaris de les alqueries, eren la mesquita, el forn comunal i el hisn, que era el centre fortificat que complia la funció de refugi i defensa del poblament rural. Aquestes estructures castrals havien estat originades per les mateixes comunitats camperoles andalusines (BARCELÓ, 1986; CORSÀ, 1962; TORRÓ, 2011).

NOTES

1 «Stradas e vias públicas, e ayguas corrents; fonts vivas, prats e pasturas qui son fundadas en aquesta terra, son de las Potestats; no que ho hajan per alou, en ho tengan en domini, mas que tots temps sien a empriu de lurs pobles, sens tot contrast e sens servici sabut.»

2 Aquella terra o finca per a l’ús de la qual no s’havia de donar cap renda o fer cap servei personal. L’alou era contraposat a la tinença i una mateixa terra podia ser alou d’una família o un senyor i tinença d’un altre.

3 El mustaçat o mostassaf era un dels càrrecs temporals elegits en l’assemblea general de veïns normalment per un any que, entre altres competències, es cuidava dels assumptes derivats de la dinàmica dels béns comunals i de l’abast públic, segons el principi de superioritat del dret a la subsistència dels veïns per sobre del dret del productor a disposar dels seus excedents.

4 Els veïns d’Agullana, per exemple, durant segles van llevar el suro de les alzines sureres (Joaquim Alvarado i Costa, 2001) .

5 Aquest principi de gratuïtat, com tot en l’Edat Mitjana, no es pot generalitzar. Per exemple, l’any 1265 els habitants dels masos de Serramala (Alt Penedès) i Llebrers (Fenolleda) no prestaven cap quantitat als senyors pel dret d’empriu, mentre que en els capbreus del segle XIV ja apareixen algunes prestacions per pasturar i recollir llenya, que podien tractar-se d’un formatge, com el cas dels veïns de Montnegre (Maresme) l’any 1314 al monestir de Cervià (MALLORQUÍ, 2007).

6 Més endavant veurem que amb el Decret de Nova Planta es va substituir la universitat per l’ajuntament, seguint el model castellà.

7 Dret que es cobra per deixar pasturar el bestiar foraster.

8 Unitat de moneda inferior del sistema carolingi que perdurà fins a l’època moderna en els sistemes que en deriven, entre ells el català.

9 Càrrega d’un animal de bast, la qual era equivalent a tres quintars. El quintar era una unitat de pes emprada antigament, equivalent a 4 roves o 104 lliures, que són 41,6 quilos, aproximadament.

10 Moneda amb un valor de mig diner.

11 Habitatge poblat, amb foc a terra, on vivia una família, sotmesa a la imposició del fogatge, impost que es cobrava en funció del nombre de focs que hi havia en un lloc.

12 Quan havien de coure encenien el forn i amb una forca anaven empenyent al dedins la llenya; un cop assolida la temperatura desitjada enretiraven la brasa i amb una escombra (granera) netejaven la cendra per no embrutar el pa. Després, s’introduïa el pa amb una pala d’enfornar i un cop desenfornat solien aprofitar la temperatura per torrar unes ametlles o coure un foc.

13 Nom que reben molts pobles que resten tancats pels murs exteriors dels habitatges.

14 Concòrdia sobre les aigües de l’Estany, pp. 16-v-17r.

15 Document o volum que conté les declaracions de béns fetes pels vassalls d’un senyoriu, i les càrregues que comporten, davant d’un notari designat pel senyor a fi d’enregistrar-les. És una continuació dels llevadors de comptes i només es troben als darrers segles medievals.

16 Persona que té part en una acció comuna o en alguna cosa.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

6 pensaments sobre “El comunal (El comú català)

  1. Magnifico estudio. Todo lo que se haga para resucitar los conceptos de comunal, concejos populares, asamblearismo, autogestion, igualdad, al margen de posicionamientos dogmaticos y hanarkistas al uso – el anarquismo urbanita, proletario-, (inspitrados en esto precisamente), bienvenidos seran siempre!

  2. Magnífic.
    Em seria molt útil saber la cita bibliogàfica completa MOLI 2008, que acredita que el comunals de Queralbs van ser exlosos de la desamortització i per tant que eren i son encara béns comunals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *