Comunes pageses i cooperatives

Apèndix i fragment de The Spanish Labyrinth: An Account of the Social and Political Background of the Civil War, obra de Gerald Brenan, periodista, escriptor i hispanista britànic, publicada el 1943. L’autor parla de les formes comunals i cooperatives ancestrals de gestió de recursos a la península i a Catalunya, que tenen una continuïtat en el temps, parlant del cas de Port de la Selva i mencionant Begur i Cadaqués. Afegim a la Biblioteca la versió en castellà del llibre. La fotografia és de Port de la Selva a principis del segle XX, on hi surt el cafè de los Bienvenidos, extreta del llibre La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble.

Apèndix: Comunes pageses i cooperatives

En el segle XVIII moltes ciutats petites i pobles del nord d’Espanya posseïen la major de la terra del seu veïnat, i a vegades tota, i de tant en tant la dividien en lots entre els homes vàlids del lloc. Aquest sistema comunal (o, com és anomenat a vegades, col·lectivista) de possessió de la terra va conduir amb freqüència les comunitats a embarcar-se igualment en altres activitats comunals. Com a il·lustració de la forma de treballar d’aquestes comunitats donaré un extracte d’una autobiografia inèdita d’un capellà liberal, don Juan Antonio Possé (copiada per don Gumersindo de Azcarate a Vestigios del primitivo comunismo en España, publicat al Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, l’agost de 1883) on descriu el poble de Llánabes de la província de Lleó els anys 1790-1793: «L’administració és admirable. El cirurgià, el pastor de bestiar, el ferrer, la tenda de l’apotecari, les indulgències o butlles papals, les lletanies, etc., tot era proveït gratuïtament per la municipalitat. La sal, les llavors per a la sembra i tot el que queda dels béns propis és dividit entre el poble justa i equitativament. Totes les terres són comunes i són repartides cada deu anys per lots i en iguals porcions entre tots els veïns del lloc (…). Només hi ha un mayorazgo al poble».

Joaquín Costa, que va copiar aquest passatge a Colectivismo agrario (pàgs. 348-349), afegeix que Llábanes encara no havia canviat en el seu temps (1898) i que altres pobles dels voltants seguien el mateix sistema. Era, de fet, una relíquia d’una forma de posseir la terra generalitzada en temps passats a tot Lleó i a part d’Extremadura i de Castella la Vella. La terra dividida d’aquesta manera rebia el nom de quiñones.

Les comunitats no eren sempre agrícoles. A les valls dels Pirineus es troben comunitats de pastors que posseeixen les terres de les pastures i governen tots els seus assumptes de manera similar. En una d’aquestes, descrites per John Langdon Davies al seu llibre Behind the barricades, tota la terra, excepte la de les cases i jardins, pertanyia al poble: el metge, el barber, el ferrer, el veterinari, el cirurgià i la farmàcia eren mantinguts per l’ajuntament, les llavors eren distribuïdes gratuïtament tots els anys, hi havia una cooperativa per promoure totes les coses i els pagesos vestien encara segons la moda del segle XVIII. El color polític d’aquest poble, Ansó, era neutral, però el capellà era molt popular i el territori del voltant era carlista. Encara que Langdon Davies assegura que les terres de pastura pertanyien a un terratinent benèvol, és molt probable que en això s’equivoqués, ja que fa cinquanta anys les pastures d’aquestes valls i de moltes altres dels Pirineus eren comunals. Així, Ansó ens dóna un altre exemple d’una cooperativa municipal basada en un sistema de propietat comuna que data de temps remots, encara que francament no se si aquesta cooperativa és una fundació moderna o es remunta, com a Llábanes, al segle XVIII.

Aquestes comunitats de pastures no són, no obstant això, exclusives dels Pirineus; existeixen també a Càceres i a les muntanyes d’Astúries. El poble de Caso, per exemple, que té 15.000 habitants, té 20.000 caps de bestiar en col·lectivitat, no tenint en absolut terres laborables. Però hem d’anar a Catalunya si volem veure les majors extensions d’empreses comunals. Moltes d’aquestes són industrials com la veritablement antiga de Begur dedicada a la fabricació de xarxes per a la pesca. Altres són comunitats pescadores i aquí no puc fer altra cosa millor que copiar la descripció que John Langdon Davies fa d’una d’aquestes en un poble anomenat Port de la Selva. Les seves observacions van ser fetes el 1936, poc abans d’esclatar la guerra civil, i amablement m’ha permès llegir un petit follet que es va endur a la tornada a Anglaterra i que contenia les regles de la comunitat.

El poble estava dirigit per una cooperativa de pescadors: posseïen les barques, les xarxes, la fàbrica de les mateixes, el magatzem de queviures, el frigorífic, els vehicles de transport, els olivars i la refineria de l’oli, el bar, el teatre i la sala de reunions. Havien desenvolupat el pósito, o fons municipal posseït per tots els pobles d’Espanya, com una assegurança davant la mort, els accidents o les pèrdues d’embarcacions. Encunyaven la seva pròpia moneda, imposaven multes en casos de pendència, insults, murmuracions contra la gent i per tota acció oposada a la moral i al decòrum. Segons l’article 6 de la seva llei, la diversió dels components de la comunitat consistiria en danses i en la expansión, en el teatre, el cine, vetllades científiques i literàries i en lectures sobre agricultura i piscicultura.

Port de la Selva era una república llibertària en petit i realitzava l’ideal de tots aquells pobles de Catalunya, Andalusia i la mateixa Castella que, en èpoques diferents durant el segle passat, havien proclamat la seva independència i procedit a la divisió de terres i a l’emissió de la seva pròpia moneda. Langdon Davies va creure, de bona fe, que allò havia estat creació dels anarquistes, però no va ser així. La constitució de Port de la Selva d’aquell temps havia estat creada el 1929, poc abans de l’adveniment de la República, pel moviment cooperativista fundat el 1869 pel furrierista Fernando Garrido. Aquest moviment, que no és revolucionari, ha mantingut a distància l’anarquisme i el socialisme polític i ha triomfat establint en diverses parts d’Espanya cooperatives productives semblants a la de Port de la Selva. El que és interessant observar és la naturalitat amb què aquestes cooperatives s’adapten a l’escena espanyola, ja que Port de la Selva és una de les velles comunitats pescadores de Catalunya que han existit des de temps immemorials. De Cadaqués, uns quilòmetres més llunyà, se sap per documents contemporanis que s’havia organitzat de manera similar cap al segle XVI. Altres documents guardats a l’església del lloc parlen de Port de la Selva amb la seva indústria pesquera comunal (veure Colectivismo agrario de Joaquín Costa, pàgs. 579-582). Una altra comunitat pesquera exactament igual, a Tazones, a Astúries a prop de Villavicios, és descrita pel professor Antonio Camacho a la Revista Nacional d’Economia.

Estem doncs davant cooperativa productiva moderna inserida en una organització comunal ancestral i funcionant perfectament. El que s’ha fet al Port de la Selva, amb influència anarquista, s’ha fet també a Ansó, d’ambient carlista, mentre que l’organització de cooperatives de Llánabes data del segle XVIII i precedeix així almenys en seixanta anys al moviment cooperativista europeu. Així, Llánabes ofereix un exemple de la veritat en l’observació de Sant Agustí: «Nolite foros iré, in interiore Hispaniae habitat veritas»: No hi ha necessitat de buscar influències de l’exterior: l’origen de totes les coses d’Espanya es troba en la mateixa Espanya.

Pel que fa als orígens d’aquestes comunitats agrícoles i pastorals, s’ha demostrat que daten de l’edat mitjana (segles IX i X) quan els reis i nobles ansiosos per repoblar la immensa zona àrida existent entre les muntanyes cantàbriques i els territoris que estaven en poder dels àrabs donaven terres a comunitats de serfs alliberats (les anomenades «famílies de criança») en condicions molt avantatjoses. S’utilitzaven dues formes de cartes: o bé la «carta pobla» o «carta de població», com també s’anomenava, que era un simple contracte fet pel propietari de la hisenda amb la comunitat, o bé un «fur municipal», que aportava certs privilegis jurídics i d’autogovern i que requeria el consentiment del rei. En ambdós casos el costum era la de donar un solar a cada família i la terra a la comunitat que la dividia per períodes fixos entre tots els seus membres. Les viles rebien «cartes municipals», eren sobretot mercats (i per aquesta raó obtenien privilegis més extensos) i es desenvolupaven de manera diferent que els petits poblets que només tenien «carta de població».

Després de la reconquesta de Toledo el 1085 es van parar de donar «cartes de població». Les noves terres que anaven sent reconquerides tenien una població musulmana. Les ordres militars i els nobles als qui el rei concedia extensions de terreny utilitzaven esclaus moros per treballar-les. Les ciutats van rebre «furs municipals» i generoses donacions de terra. Els emigrants cristians que venien a ocupar-la formaven un element aïllat dins d’una població heterogènia. Tot el que podem dir basant-nos en les referències històriques (ja que no s’han fet investigacions sobre els orígens de la qüestió agrària a Espanya) és que el contacte amb els esclaus moros va ser desmoralitzador per als nous detentors de la terra i, en conseqüència, les terres que estaven en comú, al deixar de ser treballades, van quedar per a la pastura arribant a ser, amb el temps, monopoli de la gent rica que, sola,  va instal·lar allà els seus ramats. No hi ha manera de trobar la menor traça de comunitats agrícoles al sud del Tajo.

Pel que fa a les comunitats de pastors als Pirineus, no se sap si es van formar com les comunitats agrícoles de Lleó i Castella per la necessitat d’acontentar els habitants de la regió fronterera amb alguna cosa per la qual valgués la pena lluitar, o si daten de temps molt més antics. És molt significatiu que algunes de les tribus celtiberes descrites per Estrabó i per Diodor de Sicília practiquessin un sistema comunal similar d’agricultura i pastura. És evident que per tota Espanya els pobles han conservat el sistema comunal de pastura des de temps romans i visigots.

Sens dubte, no hi ha res que sigui molt original en aquest sistema comunal de cultivar la terra. Hi va haver un temps que va ser general: a Rússia (el mir), a Alemanya (el flurzwang), a Anglaterra (el sistema de camp obert). El que és, no obstant això, digne d’observació és que a Espanya les comunitats dels pobles desenvolupaven espontàniament, sobre aquesta base, un sistema extensiu de serveis municipals arribant a vegades a assolir un estat avançat de comunisme. Com hem vist en el cas de Port de la Selva, la municipalitat proveïa el vilatà de tot el que necessitava per a la seva vida diària i el sostenia en cas de malaltia o vellesa. A Llánabes fins i tot trobava igualment ateses les necessitats de l’altra vida.

Ens podem preguntar si és el caràcter espanyol o les circumstàncies econòmiques el que ha portat a aquest sorprenent desenvolupament. Està clar que les peculiars condicions agràries de la península, la gran desolació de molts pobles i la tardança del sorgiment d’un elemental sistema capitalista hagin jugat la seva part, però no han estat els únics factors que hi han contribuït. Quan considerem el nombre de confraries que, fins fa no molt temps, posseïen i treballaven la terra en comú amb previsió de la vellesa i com a assegurança en cas de malaltia dels seus membres; quan considerem institucions populars com la de la Cort de la Seo a València regulant amb una base purament voluntària un complicat sistema de regadiu; quan considerem, per últim, el sorprenent desenvolupament, en anys recents, de les societats cooperatives i productives en les quals pagesos i pescadors adquirien les eines de treball, la terra que necessitaven, les instal·lacions necessàries per comprar i vendre en comú, hem de reconèixer que la classe treballadora espanyola posseeix un talent i capacitat espontanis per a la cooperació que excedeix tot el que es pugui trobar avui en altres països europeus.1.

NOTA

1 Sobre l’origen d’aquestes comunitats i de les primitives municipalitats, veure Origen del régimen municipal en Castilla y León, 1903, i El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la edad media, 1905, d’Eduardo de Hinojosa. També Historia de la administración pública en Portugal en los siglos XI y XII, volum I, 1885; volum II, 1896; volum III, 1904, d’Henrique da Gama Barros, Lisboa. Hi ha una bibliografia abundant a Historia de España, volum II, de Ballesteros. Veure també al mateix llibre, volum IV, part II, pàg. 152. Per informacions recents sobre el moviment modern cooperativista, veure la pàgina 172 i també la petita bibliografia que es dóna al final d’aquest llibre, sota l’epígraf del capítol X. Veure també El colectivismo agrario en España, de Joaquín Costa, 1898, i Behind the barricades de J. Langdon Davies, 1936, pàgs. 66-67 i 78-80, de la segona edició.

Fragment: Nota al peu 47 (en l’edició en castellà)

A l’apèndix, sobre les cooperatives i comunes rurals, incloc una descripció de tres d’aquestes comunes col·lectives, juntament amb un informe sobre el seu origen. Però el moviment anarquista assenyala una represa de les institucions medievals no només en l’ordre econòmic sinó també en el polític. Quan es va produir l’aixecament militar al juliol de 1936, tots els pobles de les zones anarquistes van derrocar els seus ajuntaments i van començar a governar-se mitjançant el seu sindicat. El sindicat consistia simplement en l’assemblea de tots els homes i dones del poble pertanyents a la classe treballadora, estiguessin o no afiliats a la CNT. Es reunien una tarda cada setmana i, durant unes quantes hores, discutien els problemes locals. Tot aquell qui ho desitgés tenia dret a parlar. El sindicat escollia un comitè que governava el poble i era responsable davant d’ell, d’una manera similar a com el govern britànic és responsable davant del Parlament. Aquest sistema no era una invenció del moment. Moltes vegades, durant els últims setanta anys, cada vegada que el triomf d’una vaga o d’un aixecament ho permetia, apareixien organitzacions similars per fer-se càrrec del govern del poble. L’única cosa que produeix sorpresa és la rapidesa, espontaneïtat i facilitat amb què aquests sindicats apareixien i la profunda i plena satisfacció que proporcionaven als petits propietaris de terra i als obrers agrícoles. Tot el conjunt treballava amb una naturalitat com si el poble no hagués conegut mai un altre sistema. Això ens porta a investigar si aquest mode d’administració dels pobles va ser realment una invenció anarquista. Al contrari, el sindicat i el comitè de 1936 eren en tots els aspectes idèntics al concejo abierto i al cabildo de les comunes medievals espanyoles. Les ciutats i pobles de l’edat mitjana a Espanya eren governats per una assemblea de tots els homes adults de la població, anomenada concejo abierto, i aquesta assemblea, que tenia plens poders, anomenava els seus empleats municipals, els quals amb la seva capacitat i funció col·lectiva eren anomenats el cabildo. Amb el pas del temps es van anar introduint abusos a aquest sistema. Els nobles van obtenir llocs hereditaris al cabildo, o van comprar els vots d’una manera similar als cacics d’èpoques posteriors. El rei, per tal de debilitar la influència dels nobles i incrementar la seva pròpia, va nomenar empleats especials anomenats corregidores. El caràcter democràtic de les municipalitats s’havia perdut. Cap al 1500, els concejos abiertos ja havien deixat de reunir-se a les ciutats, excepte per a la superficial cerimònia de l’elecció del cabildo. Però als pobles petits aquesta decadència no es va produir i, a mitjans del segle XVIII encara conservaven, en paraules de Ballesteros, «tota la primerenca fragància de les institucions medievals». Fins i tot en alguns llocs de Castella i Lleó van continuar existint fins al segle actual. El 1898 es va aprovar una llei per concedir-los estat legal. I així, trobem novament els anarquistes obstinats a restaurar la base de la vida local, de la qual va brotar Espanya en els dies de la seva grandesa. I això no suposava, com alguns aspectes de la teoria carlista o falangista, una simple restauració arqueològica. L’anarquista no pensa que tingui uns llaços que l’uneixen al passat. Però el seu credo ha aconseguit expressar els desitjos i records extraordinàriament tenaços de gran part del poble més conservador d’Europa: el poble espanyol. I en això radica el seu triomf. D’aquí també es dedueix aquesta actitud aparentment negativa, aquesta fe en la simple destrucció que tant sorprèn alguns observadors. Els treballadors i els anarquistes espanyols creuen en comú que tan aviat com s’apartin determinats obstacles, la societat s’organitzarà automàticament en comunes lliures. Això és una creença que es basa no en cap teoria ni en la famosa frase de Bakunin, sinó en la pròpia experiència camperola.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Un pensament sobre “Comunes pageses i cooperatives

  1. “La cofradía de pescadores de Port de la Selva atesora un glorioso pasado. Fue fundada en 1920, tras la primera Guerra Mundial, con el objetivo de combatir las penurias económicas que atenazaban a la población. Sus integrantes impulsaron un modelo cooperativista con moneda propia y subsidios por enfermedad y vejez pioneros en la época, que incluso llegó a despertar la curiosidad de representantes de la Unión Soviética, que viajaron hasta el pueblo para aprender de los avances sociales promovidos por los pescadores. (…)”

    http://www.eldiariomontanes.es/v/20100710/sociedad/destacados/cooperativa-moneda-propia-envidio-20100710.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *