Maig de 1936: El rescat de béns comunals a debat al Parlament de Catalunya

Fragment del discurs de Xavier Casademunt al Parlament de Catalunya, el 15 de maig de 1936, sobre la Proposició de Llei relativa al rescat o readquisicó de béns comunals, per fer front als conflictes que hi havia sobre els comunals i el despoblament que patia el món rural català. Publicat per David Algarra a elcomu.cat, 28 de juny de 2018. El discurs es pot descarregar sencer a la Biblioteca.

(fotografia actual del Parlament)

«Senyors Diputats: És potser una cosa interessantíssima la que acaba de plantejar-se a la Cambra. Jo en adreçar-me a la Cambra, per a demanar que es prengui en consideració aquesta Proposició de Llei, per tal que passi a la Comissió corresponent i sigui estudiada, m’hi ha mogut el coneixement que de temps tinc del conflicte greu plantejat en molts llocs de la nostra terra. A la nostra terra, en temps molt llunyà, els pobles rurals posseïen una gran quantitat de terres, o bé servituds de llenya, o bé servituds de pasturatges, que eren l’element de la seva vida. Aquests pobles necessiten aquests elements per tal d’arribar que la seva vida sigui una vida normal. Sense això, aquests pobles estan a la suma misèria. És un cas que no es planteja precisament avui. És un cas que fa molts anys ve plantejat. És un cas que els reis d’Aragó varen haver de resoldre. No és d’avui el problema, és un problema antic i molt vell, és un problema que s’estén per totes les muntanyes; no és un problema de comarques ni de comarquetes; és un problema de totes les muntanyes de Catalunya. És senzillament quelcom que si no fos creat, s’hauria de crear. És quelcom que si els pobles no tenen, se’ls hauria de donar. Els pobles el tenien i l’han perdut; pobles que encara ho tenen i que cal que se’ls hi reguli. Els pobles que ho tenien i ho han perdut, per què ho han perdut? I com ho han perdut, senyors Diputats? Es dirà: és fàcil perdre una joia qualsevulla; és fàcil perdre una petita propietat, però el que és difícil és que es perdi tota una muntanya. El que és difícil és que, en un moment determinat, un poble que tenia una o unes muntanyes, les perdés sense saber com s’han perdut.

Doncs bé, senyors Diputats, en la nostra terra s’ha donat la paradoxa que una muntanya s’ha perdut, com es perd un objecte qualsevol; s’ha perdut un empriu igual que es perd una maleta. Com s’ha perdut? De quina manera s’ha perdut? Cal fer-ne història, i jo, per a il·lustració de la Cambra i de la Comissió, tinc una sèrie de documents que puc posar-los en el moment que convingui — naturalment, les còpies — a la disposició de la Comissió. Jo crec que la Comissió i el senyor Conseller de Governació m’hi ajudaran. Crec, també, que l’honorable senyor Conseller d’Economia, amb una enquesta oberta, il·lustrarà la Comissió i il·lustrarà la Cambra; una enquesta que l’honora, perquè vol contribuir a la solució d’un problema greu. Em fa l’efecte que els honorables senyors Consellers i tot el Govern il·lustraran la Comissió i la Cambra, per tal d’arribar a una Llei justa; perquè, senyors Diputats, no es tracta d’una cosa parcial, sinó d’una restitució molt justa.

En el Projecte de Llei que modestament hem elaborat fem constar la manera com es poden retornar aquests béns. Com? De diverses maneres, segons la manera com s’hagin perdut; de diverses maneres, per tal de no perjudicar, per tal de no qualificar senzillament de lladre el qui no ho és. Ah!, però, qualificant de lladre al qui ha robat; perquè es dóna la paradoxa que els béns comunals, senzillament i netament — la paraula és dura, però s’ha de dir —, s’han robat en gran part.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *